La revista del Col·legi d'Ambientòlegs de Catalunya
Núm. 9, Agost-octubre de 2012
La integració de la RSC a l'estratègia de les organitzacions

Que en les darreres dècades la Responsabilitat Social (o RS) ha evolucionat i s’ha consolidat és un fet que es va posar explícitament de manifest al 1999 quan, a la Cimera Econòmica Mundial que va tenir lloc a Davos, el llavors Secretari General de les Nacions Unides, Kofi Annan, va convidar les empreses a “cooperar donant mostres d’una bona ciutadania global”, fos quin fos el lloc on estiguessin ubicades.

Des d’aleshores, l’escenari de la RS ha progressat molt. En aquest sentit, els compromisos, les guies i les normes que s’han creat, han ajudat a les organitzacions a aconseguir un major reconeixement i una valoració positiva de la seva tasca en termes de rendibilitat i de sostenibilitat per part de totes aquelles persones o institucions que poden incidir en l’activitat empresarial o veure’s influïdes pels efectes que se’n desprenen, altrament dit, els seus grups d’interès.

La incorporació de variables socials i ambientals en la presa de decisions implica ampliar el tradicional compte de resultats de les organitzacions, centrat en aspectes només econòmics, al triple compte de resultats, que valora l’acompliment d’una organització en base al seu comportament a nivell social i ambiental –les Memòries de Sostenibilitat o de RS en són un exemple–. No obstant això, cal continuar treballant, d’una banda, en la imbricació de l’àmbit financer i els àmbits social i ambiental i, de l’altra, en el desenvolupament d’indicadors sobre el retorn de la inversió en RS que totes les organitzacions puguin integrar al seu compte de resultats.

Per als directius de les empreses, la Responsabilitat Social suposa un canvi de xip necessari. Si en els temps actuals no es pot entendre cap estratègia empresarial que no se serveixi de les xarxes socials i el web 3.0, tampoc s’ha de poder entendre una estratègia que no concebi la Responsabilitat Social com un dels seus pilars. El món empresarial ha de prendre consciència que incorporar la intel·ligència emocional en els seus negocis pot contribuir a crear valor a l’empresa. Des de ser capaços de retenir el talent i comptar amb treballadors més motivats i implicats en el seu projecte, fins a conèixer millor les necessitats dels grups d’interès, passant per generar més confiança mitjançant la transparència en la gestió i per aprofitar tots els intangibles que generin per potenciar la innovació en l’àmbit del desenvolupament sostenible.

En pro d’aquest canvi de mentalitat cal valorar positivament la creació de càtedres de Responsabilitat Social o Sostenibilitat en el sí d’universitats i escoles de negoci, així com el pas que han fet aquests centres en incorporar assignatures de RS i ètica empresarial en els seus programes formatius. Tot i així, és imprescindible anar més enllà i treballar per integrar la RS en les diferents assignatures dels plans curriculars des d’una perspectiva transversal, de manera que els estudiants l’entenguin com una part indissociable de la planificació estratègica de l’empresa. Així, els futurs directius no només prendran consciència dels impactes econòmics de l’activitat empresarial, sinó que, a més, sabran com aquests interactuen amb la societat i el medi ambient, i aprofitaran els nous coneixements per innovar i millorar contínuament la seva tasca.

Núm. 8, Abril - juliol de 2012
Gestió i prevenció de residus

La gran quantitat de residus que generem ha esdevingut un problema a gran escala. Segons dades de l’Agència de Residus de Catalunya, cada català en produeix una mitjana de 1,48 quilograms per dia, i només a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, durant l’any 2010 es varen generar més d’un milió i mig de tones de residus municipals.

La prevenció de residus consisteix a minimitzar la quantitat de residu generat i a reduir, alhora, el seu contingut en substàncies perilloses i l’impacte sobre el medi ambient. La idea és senzilla: si es generen menys residus, es consumiran menys recursos i el cost associat a valorar-los serà més baix. Un bon exemple de prevenció és tornar a donar vida a aquell antic electrodomèstic amagat a les golfes, en lloc de comprar-ne un nou de trinca, molt possiblement de baixa qualitat i de durada programada.

La prevenció de residus és aplicable a qualsevol fase del cicle dels materials, des de l’extracció de les matèries primes fins la gestió del residu, passant per les fases de producció i consum. No obstant, la prevenció té més repercussió si s’aplica durant la fase de disseny del producte. Parlem de productes que requereixin menys inputs de matèria primera o substàncies perilloses en la fabricació, un menor embalatge o que siguin més perdurables en el temps.

L’eficiència en l’ús dels recursos aporta grans avenços en l’economia i beneficis a curt i llarg termini per al medi ambient. Així, cal donar la importància que mereix ―encara més en aquest context de crisi econòmica en què ens trobem― a noves estratègies que ajudin a reduir els residus generats i que potenciïn nous plantejaments tecnològics, utilitzin els recursos pròxims i apropin la producció al consum.

Es diu que els residus d’avui seran les mines del demà. És cert, i ho llegim a la Directiva Marc de Residus, que emmarca la prevenció com a acció prioritària en la jerarquia de producció i gestió dels residus, i que n’impulsa la implementació abans que qualsevol altra acció. L’aplicació dels instruments establerts a la legislació comunitària és un factor d’èxit en la consecució dels objectius, com poden ser la incorporació de les millors tècniques disponibles o l’ecodisseny de productes.

Cal avançar cap un model que desvinculi el creixement econòmic, tal com l’entenem, de la generació de residus, i que contribueixi cada vegada més a un ús eficient dels recursos, així com a una internalització dels costos ambientals i al compromís de la ciutadania. És necessari que es desenvolupin objectius en matèria de prevenció que incloguin la reducció dels impactes nocius i la quantitat de residus generats a dia d’avui.

Núm. 7, Gener - març de 2012
Vers una economia verda

A escala internacional, fa alguns anys que diversos governs impulsen plans d'estímul de l'ocupació i de l'activitat econòmica al sector ambiental i energètic, que contribueixen a lluitar contra el canvi climàtic i promouen una transició de l'economia vers un model baix en carboni. En aquest mateix context, és especialment rellevant -per la seva influència en les polítiques dels seus estats membres- que l'OCDE hagi aprovat la seva Green Growth Strategy, que té entre els seus objectius l'impuls de la innovació i la creació de nous mercats a través de l'estímul de la demanda de béns, serveis i tecnologies verdes.

L'argument de fons que hi ha al darrera d'aquesta estratègia és que l'economia mundial està intentant sortir d'una de les pitjors crisis que ha experimentat mai i que mentre s'intenta resoldre problemes com les elevades taxes d'atur, la inflació o el dèficit fiscal cal continuar buscant formes de garantir el creixement econòmic que no impliquin un retorn al "business as usual"; un retorn que seria imprudent i insostenible i generaria riscos que a la llarga podrien comportar un fre important per al desenvolupament econòmic com el canvi climàtic.

A Catalunya, durant la passada primavera el Consell Executiu va aprovar el Pla de Govern 2011-2014, que inclou entre les seves mesures estratègiques la realització d'un Pla d'Acció per estimular l'economia verda al nostre país, impulsat conjuntament pel Departament de Territori i Sostenibilitat i el Departament d'Empresa i Ocupació de la Generalitat de Catalunya. Segons es desprèn del document aprovat pel Govern, aquest pla d'acció abastaria sectors com la mobilitat, els serveis energètics i ambientals, la construcció sostenible, la gestió dels residus i de l'aigua, l'ecodisseny, l'agricultura ecològica, l'ecoturisme, la conservació d'espais naturals i del paisatge i la gestió forestal.

En els darrers anys hem assistit -amb més o menys expectació i credulitat- a la proliferació de nombrosos estudis que apunten un futur esperançador en termes de generació d'activitat econòmica i d'ocupació en el sector ambiental i energètic. Així ho destaquen nombrosos informes elaborats per institucions com el Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient, l'organització ecologista WWF, la Comissió Europea, l'Observatori de la Sostenibilitat a Espanya (OSE), l'Escola d'Organització Industrial (EOI), entre altres.

Tots aquests elements són esperançadors per als professionals i les empreses del sector. Són suficients? Serem capaços d'impulsar decididament l'activitat econòmica en aquest àmbit, considerant-lo com un sector estratègic de l'economia europea i catalana? Esperem que així sigui. Ara només falta confiar que hi arribem a temps.

Núm. 6, Octubre - desembre de 2011
Biodiversitat i patrimoni natural

Vivim uns moments molt incerts en matèria de conservació del patrimoni natural. A Catalunya, i a tota Europa de fet, s'han engegat iniciatives importants per a la conservació de la nostra flora i fauna com l'establiment, per exemple, d'una veritable xarxa d'espais naturals a nivell europeu, la Xarxa Natura 2000. S'ha legislat molt en matèria de protecció del patrimoni natural i fins i tot disposem d'unes polítiques sectorials madures: ordenació del territori (infraestructures, paisatge, planejament urbanístic, etc.) i de gestió dels recursos naturals (caça i pesca, agricultura, silvicultura, etc.) que contemplen la conservació de la nostra flora i fauna.

Tot i aquests esforços governamentals, la biodiversitat a escala global perd cada any efectius amb extincions continues degudes a les nostres accions, ja siguin de forma directa: destrucció de l'hàbitat, espoli d'espècies; o de forma més indirecta: abandonament del medi rural, efectes del canvi climàtic, introducció d'espècies invasores. Tots els indicadors apunten que no s'ha aturat la pèrdua de la biodiversitat que ens havíem proposat per aquest 2010.

Ens trobem en ple canvi de paradigma. Un moviment endavant forçat, en part, per la crisi econòmica i per l'evidència que la protecció d'un territori no és garantia suficient de conservació del seu patrimoni natural. Aquesta protecció s'ha de dotar d'un finançament que permeti desenvolupar de forma sostenible aquells usos existents en el territori que ajuden al manteniment d'aquest patrimoni i impulsar accions de millora dels seus ecosistemes. I això sí és una assignatura pendent. El serveis ambientals, que proporciona la natura, han de ser revaloritzats i deixar de ser percebuts com una càrrega per ser un actiu econòmic quantificable i inqüestionable que reporti beneficis econòmics i ambientals directes a la societat.

« primer   1 2 3 4 5 6 7   següent últim »
1 de 7
Hemeroteca




Què és .ambiental?
Subscripció
Contacte
Equip de redacció