A escala internacional, fa alguns anys que diversos governs impulsen plans d'estímul de l'ocupació i de l'activitat econòmica al sector ambiental i energètic, que contribueixen a lluitar contra el canvi climàtic i promouen una transició de l'economia vers un model baix en carboni. En aquest mateix context, és especialment rellevant -per la seva influència en les polítiques dels seus estats membres- que l'OCDE hagi aprovat la seva Green Growth Strategy, que té entre els seus objectius l'impuls de la innovació i la creació de nous mercats a través de l'estímul de la demanda de béns, serveis i tecnologies verdes.

L'argument de fons que hi ha al darrera d'aquesta estratègia és que l'economia mundial està intentant sortir d'una de les pitjors crisis que ha experimentat mai i que mentre s'intenta resoldre problemes com les elevades taxes d'atur, la inflació o el dèficit fiscal cal continuar buscant formes de garantir el creixement econòmic que no impliquin un retorn al "business as usual"; un retorn que seria imprudent i insostenible i generaria riscos que a la llarga podrien comportar un fre important per al desenvolupament econòmic com el canvi climàtic.

A Catalunya, durant la passada primavera el Consell Executiu va aprovar el Pla de Govern 2011-2014, que inclou entre les seves mesures estratègiques la realització d'un Pla d'Acció per estimular l'economia verda al nostre país, impulsat conjuntament pel Departament de Territori i Sostenibilitat i el Departament d'Empresa i Ocupació de la Generalitat de Catalunya. Segons es desprèn del document aprovat pel Govern, aquest pla d'acció abastaria sectors com la mobilitat, els serveis energètics i ambientals, la construcció sostenible, la gestió dels residus i de l'aigua, l'ecodisseny, l'agricultura ecològica, l'ecoturisme, la conservació d'espais naturals i del paisatge i la gestió forestal.

En els darrers anys hem assistit -amb més o menys expectació i credulitat- a la proliferació de nombrosos estudis que apunten un futur esperançador en termes de generació d'activitat econòmica i d'ocupació en el sector ambiental i energètic. Així ho destaquen nombrosos informes elaborats per institucions com el Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient, l'organització ecologista WWF, la Comissió Europea, l'Observatori de la Sostenibilitat a Espanya (OSE), l'Escola d'Organització Industrial (EOI), entre altres.

Tots aquests elements són esperançadors per als professionals i les empreses del sector. Són suficients? Serem capaços d'impulsar decididament l'activitat econòmica en aquest àmbit, considerant-lo com un sector estratègic de l'economia europea i catalana? Esperem que així sigui. Ara només falta confiar que hi arribem a temps.

Vivim uns moments molt incerts en matèria de conservació del patrimoni natural. A Catalunya, i a tota Europa de fet, s'han engegat iniciatives importants per a la conservació de la nostra flora i fauna com l'establiment, per exemple, d'una veritable xarxa d'espais naturals a nivell europeu, la Xarxa Natura 2000. S'ha legislat molt en matèria de protecció del patrimoni natural i fins i tot disposem d'unes polítiques sectorials madures: ordenació del territori (infraestructures, paisatge, planejament urbanístic, etc.) i de gestió dels recursos naturals (caça i pesca, agricultura, silvicultura, etc.) que contemplen la conservació de la nostra flora i fauna.

Tot i aquests esforços governamentals, la biodiversitat a escala global perd cada any efectius amb extincions continues degudes a les nostres accions, ja siguin de forma directa: destrucció de l'hàbitat, espoli d'espècies; o de forma més indirecta: abandonament del medi rural, efectes del canvi climàtic, introducció d'espècies invasores. Tots els indicadors apunten que no s'ha aturat la pèrdua de la biodiversitat que ens havíem proposat per aquest 2010.

Ens trobem en ple canvi de paradigma. Un moviment endavant forçat, en part, per la crisi econòmica i per l'evidència que la protecció d'un territori no és garantia suficient de conservació del seu patrimoni natural. Aquesta protecció s'ha de dotar d'un finançament que permeti desenvolupar de forma sostenible aquells usos existents en el territori que ajuden al manteniment d'aquest patrimoni i impulsar accions de millora dels seus ecosistemes. I això sí és una assignatura pendent. El serveis ambientals, que proporciona la natura, han de ser revaloritzats i deixar de ser percebuts com una càrrega per ser un actiu econòmic quantificable i inqüestionable que reporti beneficis econòmics i ambientals directes a la societat.

Hi ha tantes mirades al paisatge com persones, tantes aproximacions com disciplines professionals directament o indirectament vinculades. El paisatge és un concepte transversal i pluridisciplinari, termes que als ambientòlegs ens resulten més que familiars.
Paisatge i medi ambient estan íntimament relacionats i són parcialment coincidents. D'aquí l'interès creixent que el paisatgisme, una àmplia disciplina dirigida a la gestió i ordenació del paisatge, adquireix com a camp professional per als ambientòlegs.
El Conveni Europeu del Paisatge signat a Florència l'any 2000 va significar un punt d'inflexió important en el tractament jurídic del paisatge i, per extensió, en la seva incorporació a les polítiques públiques. Un cop ratificat pel seu Parlament, Catalunya va ser la primera comunitat autònoma de l'Estat espanyol a aprovar una llei de paisatge que crea instruments nous per a la seva protecció, gestió i ordenació.
Els cinc anys de polítiques de paisatge transcorreguts des d'aleshores són un període molt curt per percebre canvis substancials en el seu estat i en les seves dinàmiques, però són un pas en la bona direcció.
Tot i això, en aquesta matèria l'acció pública no és suficient per assolir resultats. El paisatge és el reflex de la cultura i els valors d'una societat. I, al seu torn, és una font de riquesa, benestar i qualitat de vida per a la població. La sensibilització ciutadana i el reclam social d'una major atenció als aspectes paisatgístics de les intervencions sobre el medi, doncs, són un requisit sine qua non per acostar-nos a la qualitat dels paisatges d'altres països. I en els darrers anys, com a reacció potser al vertiginós ritme dels canvis que es donen al nostre entorn i de la creixent consciència ambiental, s'està estenent una major preocupació per l'estat dels nostres paisatges entre els ciutadans.
En aquest complex procés de millora de l'entorn, els professionals implicats hem d'assumir la part de responsabilitat que ens pertoca i afrontar el repte de buscar solucions imaginatives que permetin conjugar la intervenció i el canvi inherents a l'evolució de la societat amb el manteniment de valors i qualitats del paisatge. No és una tasca fàcil ni de curta durada, però és un compromís ambiciós i estimulant.

L'estratègia de Lisboa, signada l'any 2000, té com a objectiu convertir a la Unió Europea en una de les economies més dinàmiques i competitives del món. Un dels objectius d'aquesta Estratègia és l'augment de la inversió pública i privada en recerca, desenvolupament i innovació. Les noves tecnologies, especialment les de caire ambiental, constitueixen una de les seves línies estratègiques per assegurar el creixement, la competitivitat i la sostenibilitat. Ara, la nova Estratègia Europa 2020 reforça encara més aquesta idea, ja que persegueix un creixement intel·ligent, sostenible i inclusiu.

Les inversions en R+D+I en el camp ambiental s'han vist notablement incrementades en els últims anys i, poc a poc, estan ajudant a canviar l'actual sistema productiu i de gestió dels recursos naturals. Les empreses i els centres de recerca no són, però, els únics que duen a terme aquesta tasca, cada cop hi ha més professionals eco-innovadors, emprenedors en el sector ambiental.

Renovar-se o morir. En temps de crisi i de retallades pressupostàries, de reorientacions professionals de molts sectors econòmics, d'augment de la consciència social sobre els problemes ambientals que vivim i sobre les seves conseqüències futures, el medi ambient ja no és un sector secundari, s'ha convertit en la clau de volta que ens ha de permetre avançar cap a un nou futur més sostenible, més equitable, més competitiu.

Continuar amb aquesta tasca és més que una oportunitat, és una necessitat, un acte de responsabilitat social, un compromís de tots els professionals. Innovar en medi ambient i sostenibilitat és avui, un distintiu d'excel·lència. Endavant.