La revista del Col·legi d'Ambientòlegs de Catalunya
Núm. 3, Maig - agost de 2010
Pere Torres - Conseller tècnic de l'Institut Cerdà
La ciutat compacta: sobreidealitzada?

Som una espècie afecta a les modes. Ho som en tots els terrenys encara que, en alguns, preferim dir-ne escoles de pensament. De totes maneres, no hi ha diferències de fons en els compartaments que se'n deriven. A l'urbanisme, ho hem pogut constatar moltes vegades, com en tantes altres disciplines, incloses les ciències ambientals. Un dia estem en contra dels edificis alts perquè trenquen la línia d'horitzó; l'altre, hi estem a favor perquè atorguen personalitat. Simplifico, perquè l'exemple és, en bona mesura, anecdòtic i segur que hi ha arguments de fons més elaborats i complexos. Tanmateix, per a l'observador llec pot sonar ben bé així.

I així sona aquesta reivindicació persistent de la ciutat compacta -que, a més, qualifiquem de mediterrània per a ornar-la encara millor- davant la ciutat difusa -la qual, per acabar-ho d'adobar, es disfressa d'importació ianqui. Torno a simplificar, però no m'allunyo gaire dels elements referencials que suren a la controvèrsia existent.

Els debats sustentats en etiquetes -sobretot si estan connotades de bones o dolentes- ens porten sempre per mal camí. Per això, convindria posar als platets de la balança alguna cosa més que etiquetes. D'entrada, hi podríem posar definicions: què és una ciutat compacta? Què és una ciutat difusa?
Si agafem la norma principal vigent a Catalunya en matèria d'urbanisme, el decret legislatiu 1/2005, constatem que aquests conceptes no hi figuren. Tampoc en el projecte de la nova norma que el substituirà i que ha sortit a informació pública a principis de març. Igualment, manca en el reglament que desenvolupa la llei. Per tant, hem d'acudir a definicions més aviat conceptuals, que tampoc no són fàcils de trobar. De fet, sol jugar-se amb la idea intuïtiva de cada concepte i, a partir d'aquí, es descriuen els avantatges i els inconvenients de cada model.

En aquest sentit, la ciutat compacta és una opció que estalvia el consum de sòl, que adquireix economia d'escala en molts aspectes del seu metabolisme, que humanitza les relacions, que estimula l'activitat comercial i cultural, que abarateix els costos de gestió urbana, que facilita la implantació d'un transport col·lectiu eficient... Totes aquestes virtuts es contraposen als defectes simètrics de la ciutat difusa.
Vist així, la ciutat compacta té totes les de guanyar -i no ho dic amb sornegueria sinó amb convicció. Una ciutat compacta amb aquestes característiques és un model desitjable. El que passa és que ens movem en el terreny de la imprecisió. Hi ha poca claredat sobre on comença i on acaba la ciutat compacta. En aquest sentit, hi ha dos aspectes dels quals sento parlar massa poc.

Primer. No té límit superior? Si anem augmentant la densitat d'una comunitat, la fem cada vegada més compacta? O hi ha un punt a partir del qual el balanç entre avantatges i inconvenients esdevé negatiu? Recordem que, fa 150 anys, la gran motivació del Pla Cerdà fou l'higienisme, concretat en la lluita contra una densitat urbana que era la font de mals sanitaris i, també, socials. No podem ignorar que les concentracions urbanes també generen els seus problemes: illes de calor, contaminació atmosfèrica, petjada d'aigua, expulsió d'activitats i serveis fora dels seus límits, eixamplament de la desigualtat social, tensions en la governança... Hi ha un punt en què els avantatges comparatius amb la ciutat difusa deixen de ser rellevants davant els inconvenients que emergeixen. Calen límits per dalt.

L'Eco Compact City Network -una plataforma acadèmica que promou la ciutat compacta- va analitzar 88 barris europeus construïts els últims 25 anys que es podien considerar compactes i, a partir d'aquest estudi, va elaborar un primer guió de pautes típiques d'una ciutat compacta. Una dada aportada situa la densitat en 125 habitants per hectàrea. La de Barcelona és de 161 hab/ha, gairebé un 30% més. Això és bo perquè representa més compacitat o, contràriament, ja ha entrat en aquell tram de densitats que fa aflorar perjudicis?

Segon. Tinc la sensació que la pràctica de la ciutat compacta -no tant la teoria- acaba centrant-se en els aspectes residencials. Si contempla usos econòmics, són aquells que, ben mirat, no difereixen gaire dels residencials en els seus tipus de demandes i d'impactes. En canvi, com ja s'ha dit, s'accepta que altres funcions necessàries per al bon funcionament de la ciutat siguin situades fora del seu perímetre. Quan es tracta d'àrees d'activitat econòmica, docent, comercial o lúdica, se suscita una mobilitat i unes externalitats que contraresten els atributs de sostenibilitat atorgats a la ciutat compacta. Insisteixo que aquest aspecte ja comença a ser tractat en la reflexió teòrica, però queda encara lluny de les aplicacions.

Per aquestes raons, podríem dir que la ciutat compacta està sobreidealitzada. Ho està -correctament, des del meu punt de vista- perquè s'assumeix com el model ideal de desenvolupament urbanístic, el que més contribueix a la sostenibilitat. Ara bé, també ho està perquè és un concepte abstracte, poc parametritzat, descrit mitjançant elements més propis d'una visió que d'una acció. I l'urbanisme que compta és el d'acció.
Si volem que la idea de ciutat compacta tinguin repercussions reals, en comptes d'enlairar-la més, convindria que la féssim aterrar. Això vol dir establir de manera efectiva uns valors de referència en aspectes com la densitat, la continuïtat física, la integració d'usos o la mobilitat generada. Uns valors clars, reconeguts, acceptats i -per què no?- normats. Altrament, correm el risc d'apel·lar a la ciutat compacta mentre prenem decisions que, potser sense adonar-nos-en, no s'hi adiuen.




« primer   1 2 3 4 5 6 7   següent últim »
1 de 24
Hemeroteca




Què és .ambiental?
Subscripció
Contacte
Equip de redacció