La revista del Col·legi d'Ambientòlegs de Catalunya
Núm. 5, Gener - maig de 2011
Pere Sala i Martí - Coordinador tècnic de l'Observatori del Paisatge de Catalunya
Nous escenaris per al paisatge a Europa

En els últims anys el paisatge ha despertat un interès creixent entre les institucions, els agents socials i culturals, i a la societat europea en general. Els motius són ben diversos: des del deteriorament que han patit molts paisatges europeus, amb la conseqüent pèrdua dels seus valors i de la seva idiosincràsia, fins a una creixent conscienciació ambiental sobre aquesta qüestió que ha generat una opinió cada cop més escoltada per les institucions. Però si un factor hi ha contribuït decididament -i n'ha estat, també en part, una conseqüència- fou l'aprovació al Palazzo Vecchio de Florència el 20 d'octubre de 2000 del Conveni Europeu del Paisatge (CEP), impulsat pel Consell d'Europa, amb l'objectiu de fomentar la conservació i millora de l'extraordinària diversitat de paisatges europeus, sobretot els més degradats.

El CEP és el primer document internacional que atén de manera exclusiva la protecció, gestió i ordenació del paisatge, i en aquests moments ja compta amb la ratificació de 32 estats -l'últim a fer-ho ha estat Suècia, el mes de novembre-.

L'arribada del CEP va implicar una autèntica revolució en la manera d'enfocar les polítiques de paisatge a tot Europa. Pel CEP tots els paisatges són importants, tant en els medis urbans com en els rurals, tant en els territoris degradats com en els de gran qualitat, tant en els espais singulars com en els quotidians, i en aquests espais -diu el Conveni- el paisatge constitueix un element essencial del benestar individual i social de la població i un element que contribueix a consolidar la identitat col·lectiva.

Des de la seva aprovació, el Conveni s'ha convertit en el marc de referència europeu per excel·lència amb relació al tractament del paisatge. Lentament, s'han anat produint a tot Europa canvis i adaptacions institucionals, normatius i de planificació en la direcció indicada pel CEP. Avui les ONG a tot Europa també mostren més activitat gràcies al Conveni Europeu del Paisatge. I això és així perquè aquest conveni té una gran virtut: ha estat el punt de trobada per un concepte, el de paisatge, que té una enorme càrrega cultural, és portador de valors tangibles i intangibles, és alhora una realitat objectiva i una construcció social, i per tots aquests motius no és fàcil assolir consensos. La gran qualitat que té el Conveni europeu del paisatge és, doncs, ser el resultat d'un gran acord continental sobre la qüestió. Sense l'impuls institucional -i moral- del Conveni, no es poden entendre moltes de les iniciatives polítiques, legislatives, de recerca, professionals, i docents en matèria de paisatge que s'han desenvolupat a Europa des de la seva aprovació.

El CEP, doncs, s'obre camí enmig d'un mar d'institucions i instruments que actuen a diferents nivells. Una anàlisi de l'experiència europea en política de paisatge ofereix un panorama molt desigual. D'una banda, alguns estats mostren una intensa activitat en el camp del territori i el paisatge que ja ve de lluny, com són França, Regne Unit, Països Baixos o Suïssa. L'activitat d'aquests països contrasta amb altres aproximacions exclusivament normatives o que es redueixen a meres declaracions de principis. Cal ressaltar també l'interès creixent pel paisatge des dels nivells regional i local, entre els que destaquen Catalunya, Andalusia o Toscana, entre altres, amb enfocaments diversos.

En general, a tot Europa s'observa una connexió progressiva entre polítiques del paisatge i d'ordenació del territori, així com una atenció creixent del paisatge des d'altres polítiques transversals i sectorials, com les de conservació de la natura i del patrimoni cultural, agricultura, turisme, aigua o infraestructures, entre altres. En aquest sentit, cal seguir vinculant el paisatge amb les polítiques amb major interès públic, com la salut, l'educació, la lluita contra el canvi climàtic o la transició cap a una economia més sostenible.
Deu anys després de l'aprovació del CEP, hi ha un munt de preguntes sobre la taula: qui fa què i a quin nivell, en relació amb el paisatge? De quines eines es disposa per integrar el paisatge en les polítiques territorials, de transports o les energètiques? Quin rol prendrà el Consell d'Europa després d'haver aconseguit -amb gran èxit- que tants països l'hagin signat i ratificat? Com vincular el CEP amb les polítiques de la Unió Europea? Seria molt oportú que el paisatge anés guanyant pes en diferents polítiques, instruments i programes comunitaris vigents, i que tenen una gran incidència en el territori, com la Política Agrària Comunia (PAC) o determinats Fons i programes Interreg. Aquestes són qüestions centrals.

A poc a poc ha anat calant entre la societat la idea que el paisatge és un element important de la qualitat de vida dels ciutadans, un recurs per a les activitats econòmiques (com el turisme o l'agricultura, per exemple), de les quals en pot ser un magnífic aliat, i, en definitiva, un context per a orientar el desenvolupament. Són cada vegada més els estats i les regions d'Europa que s'adhereixen al Conveni i desenvolupen normes, estratègies i actuacions concretes sobre paisatge. En els últims anys també s'han creat organismes estatals i regionals, així com diverses xarxes europees, com la Xarxa d'Ens Locals i Regionals per a la implementació del CEP (RECEP), la xarxa d'universitats UNISCAPE o la d'organitzacions no governamentals i grups de ciutadans CIVILSCAPE, entre d'altres, que suposen nous punts de recolzament del CEP i tenen un gran potencial perquè l'aplicació del Conveni es vagi generalitzant i consolidant. En l'objectiu comú de mantenir uns paisatges de qualitat cal el compromís de tots els actors, des del Consell d'Europa i la Unió Europea fins als ens públics locals, passant pels agents socials i econòmics, i pels propis ciutadans. Ens hi juguem molt.




« primer   1 2 3 4 5 6 7   següent últim »
1 de 24
Hemeroteca




Què és .ambiental?
Subscripció
Contacte
Equip de redacció