La revista del Col·legi d'Ambientòlegs de Catalunya
Núm. 11, Abril - juny de 2013
Albert Besalú - Ambientòleg especialista en prevenció i extinció d'incendis forestals
Reflexions i reptes de futur en la gestió del foc a Catalunya

Agost de 2012. Un home, decidit, rega amb cura uns plançons de xiprer idèntics als que es van cremar a la seva finca de l’Empordà. Mentrestant, als mitjans de comunicació encara degoten les informacions que parlen d’aquell fatídic dia.

Molts sabem que el foc és un element intrínsec als ecosistemes mediterranis alhora que dinamitzador, ja que afavoreix la recirculació d’energia i de nutrients. I no sols això: moltes espècies genuïnament mediterrànies han evolucionat estretament amb foc fins al punt que algunes d’elles, per exemple, augmenten la seva germinació amb l’estímul d’elevades temperatures o del fum.

Així doncs, on rau el problema? El foc en sí no és la qüestió, sinó el canvi del seu règim en el medi. És a dir, la manera com aquest element es manifesta en un ecosistema en termes d’intensitat, extensió, recurrència, severitat o estacionalitat.

I la realitat és que hem fet variar progressivament però dràstica el règim històric del foc als nostres boscos: des de la prehistòria fins a mitjan segle vint les nostres forests esdevingueren cada vegada més utilitàries en el sentit que se’n feia una forta explotació per carboneig, feixines, llenya, fusta o pastura estretament lligada a l’ús del foc. De fet, el terme transhumància prové de l’expressió llatina fumo (fum) i fa referència a l’aprofitament de les pastures trasfumo, és a dir, després de cremar-les.

A partir d’aquest moment, però, es produeixen un cúmul de circumstàncies que comporten l’abandonament d’una gran part de l’activitat silvícola tradicional i el desplegament d’una política sistemàtica de supressió del foc, d’una banda, en forma de més nombrosos, més ben distribuïts i millors efectius d’extinció i, d’altra banda, en forma de campanyes ciutadanes com “Todos contra el fuego”, “Al bosc, foc 0” o “Cap foc al bosc”.

Ara bé, ja a finals dels anys 90 aquest camí ens duu a un atzucac: la paradoxa de l’extinció. I és que, a pesar que les importants inversions en extinció permeten donar resposta al 95% dels incendis, no només no som capaços d’extingir ràpidament el 5% restant sinó que, a més, es tracta d’incendis que cremen el 90% de la superfície total afectada. Milers d’hectàrees consumides en poques hores, en alta intensitat i sovint amb episodis de simultaneïtat. Això és el que es coneix avui en dia com a Grans Incendis Forestals (GIF). El sistema mor d’èxit.

Les masses forestals infrautilitzades, no gestionades i excloses en definitiva de la seva pròpia dinàmica històrica porten, pel cap baix, 50 anys acumulant combustible, presenten desestructuració, gran continuïtat vertical i horitzontal, excessiva competència i mala vitalitat. I esdevenen, per tant, més sensibles a l’estrès hídric o a malalties i, en conseqüència, més disponibles a incendis d’elevada intensitat.

Davant aquests successos queda palès que el cos d’extinció té límits. La capacitat extintora dels Bombers és genèricament superada si es sobrepassen els llindars de 3 metres de longitud de flama, 2km/h de velocitat de propagació, activitat de capçades igual o superior a un incendi de capçades passiu o el front d’incendi és discontinu amb focus secundaris massius.

Així, els Bombers, amb el Grup d’Anàlisi d’Incendis Forestals, els enginyers de medi natural, els centres de recerca i altres gestors competents, treballen conjuntament amb l’objectiu de reduir les probabilitats de GIF mitjançant l’anàlisi dels incendis històrics i la seva traducció operativa en incendis tipus amb patrons de propagació recurrents. Gràcies a tot aquest coneixement s’optimitzen els recursos de prevenció passiva modificant les estructures forestals on l’incendi varia substancialment el seu comportament (en el llenguatge tècnic Punts Crítics  redefinits com a Punts Estratègics de Gestió  o PEG).

D’aquesta manera, el dia de l’incendi, els efectius d’extinció adopten una estratègia de gestió proactiva de l’emergència que consisteix a anticipar-se als moviments del GIF per tal de retardar, limitar, redirigir o deturar la seva propagació utilitzant una  tàctica sovint recolzada en aquests PEG, i servint-se de les maniobres i els rangs espacio-temporals que més garanties d’èxit els poden oferir en cada cas.

"Es comencen a experimentar incendis en interfície urbana-forestal que tornen a evidenciar els límits del sistema d’extinció"

Tot i així, durant els últims anys es comencen a experimentar incendis en interfície urbana-forestal que tornen a evidenciar els límits del sistema d’extinció: són incendis que es propaguen afectant nuclis habitats (Elements Vulnerables, en l’argot tècnic) i que generen múltiples emergències simultànies per afectacions a persones i béns. Així, deixa de tractar-se de mers/ simple incendis forestals per convertir-se en emergències de protecció civil.

La idiosincràsia mediterrània ha permès construir en àrees amb un elevat risc d’incendi.  I no només això sinó que, a més, lluny d’entendre i assumir els perills inherents als emplaçaments on s’ha escollit viure i prendre mesures per mitigar la pròpia afectació, es reclamen i s’exigeixen responsabilitats a altri quan l’incendi toca la porta de casa.

Davant aquest fet, els efectius d’extinció estan capacitats per assumir un canvi en l’estratègia de gestió de l’emergència per tal de donar major celeritat de resposta a les noves situacions que genera l’incendi. Però no és suficient: en un context de canvi climàtic, on els experts auguren més episodis meteorològics extrems que poden suposar un major risc d’incendis d’alta intensitat en situació de simultaneïtat, cal assumir un cert nivell de tolerància al foc, treballar decididament per la socialització de la cultura d’autoprotecció i impulsar una planificació constructiva i territorial coherent amb la climatologia, els ecosistemes i els seus riscos associats.

Aquest nivell de tolerància pot traduir-se, també, en una gestió forestal adaptativa, per la qual el foc esdevingui una eina útil i econòmica ja sigui amb cremes prescrites o amb la monitorització de sectors d’incendi sota condicions i objectius predefinits, com per exemple, el d’aconseguir estructures forestals menys vulnerables alhora que s’intenta complementar aquesta activitat amb un aprofitament posterior, tal i com s’indica a les recents ORGEST.

Com a societat, podem assumir el repte, aprendre dels errors i apostar decididament per la gestió forestal sostenible assumint uns nivells de tolerància al foc en els nostres ecosistemes amb els quals hem de saber conviure; o al contrari, simplement limitar-nos a jugar milions d’euros a la sort d’una tarda d’estiu. I si no ens acompanya, tornarem a plantar xiprers mentre ens lamentem per aquell fatídic dia.

Albert Besalú i Figuerola (1985) és ambientòleg per la Universitat de Girona i Màster en Gestió Integral d’Incendis Forestals per la Universitat de Lleida. Actualment treballa com a tècnic en l’àmbit de la prevenció i extinció d’incendis forestals.




« primer   1 2 3 4 5 6 7   següent últim »
1 de 24
Hemeroteca




Què és .ambiental?
Subscripció
Contacte
Equip de redacció