Esther Anaya Boig viu a Barcelona i es dedica a la mobilitat ciclista des que va fer el projecte de final de carrera sobre el tema, l’any 2004. Va començar treballant en consultories de mobilitat i associacions ciclistes fent una mica de tot: estudis, campanyes, gestió de projectes… ha tocat tots els temes que tenen a veure amb la mobilitat ciclista, des de les infraestructures, normativa i planificació fins a educació i comunicació. L’any 2011 va començar a treballar com a consultora autònoma especialitzada en mobilitat ciclista, el 2012 va fer una estada a la Comissió Europea per a estudiar com es tractava la mobilitat ciclista des de dins. Llavors va començar a buscar possibilitats de fer un doctorat, i es va adonar que li  agradava la recerca i sentia que necessitava els arguments més sòlids possibles per a donar suport a la mobilitat ciclista. El 2014 es va acceptar el seu doctorat a Imperial CollegeLondon en el marc d’un projecte europeu, que ha compaginat amb feines a temps parcials des de llavors. Anaya diu estar “en un moment intens de la meva carrera”, ja que tot just acaba de dipositar la tesi doctoral i la defensarà a finals d’aquest mes.

Quines són les teves tasques diàries en el càrrec/càrrecs que ocupes? Quina responsabilitat impliquen aquestes tasques i les decisions preses?

Ara mateix faig diverses feines a la vegada: treballo donant suport a la comunitat acadèmica d’Imperial College dos dies a la setmana, la resta del meu temps faig feines de consultoria ciclista i estudis de recerca. Ara mateix estic en un moment de transició així que faig una mica de tot!

Pel que fa als continguts de les meves feines com a consultora, assessoro administracions públiques sobre les seves polítiques ciclistes o col·laboro amb institucions diverses per a proporcionar un coneixement específic sobre mobilitat ciclista. Entre els meus darrers projectes hi ha propostes de modificació d’ordenances municipals, fer equip amb altres consultories per a la redacció de plans estratègics ciclistes, avaluacions de polítiques ciclistes amb perspectiva de gènere, estudis de viabilitat de sistemes de bicicleta pública o avaluació de projectes de finançament internacionals.

Entre els meus camps de recerca ara mateix destaquen els temes d’accessibilitat i equitat ciclista, com fer que totes les persones tinguin accés a la mobilitat ciclista. La meva tesi és sobre la influència del medi construït i social al comportament ciclista i combina psicologia, transport i salut. He coescrit més de 35 articles acadèmics i tinc diversos càrrecs a associacions i grups de recerca internacionals.

La meva feina podria no acabar mai, és infinita! Igual que el coneixement i la curiositat. Per això, sobretot durant els darrers anys he dedicat temps i esforços a desenvolupar una manera de treballar saludable. És “work in progress”, però he après que és de vital importància cuidar-se i cuidar les persones que ens envolten. Des que vaig arribar al Regne Unit m’he format com a professora de meditació, ioga i Pilates, i ara com ara són eines que he integrat al meu dia a dia i que m’ajuden moltíssim!

Quin o quins han estat els teus grans assoliments a la teva carrera professional? Tens algun altre assoliment/ambició pendent en un futur?

Estic especialment contenta d’haver pres les decisions que he pres, pels motius que les he preses. Em considero privilegiada perquè he pogut accedir als estudis i al coneixement que he volgut en el moment que he volgut, però també ha significat sacrificar alternatives més fàcils i còmodes. He deixat feines estables per poder-me dedicar als temes que m’interessaven més i poder-ho fer a la meva manera. Moltes vegades m’he sentit anant contra corrent, com ara quan estic acabant un doctorat als 43 anys. Quan vaig acabar la carrera no em passava pel cap fer recerca, però quan vaig sentir que era el que volia fer, vaig fer-ho. Per a mi és important no penedir-me de res, vaig prendre les millors decisions que podia en els moments que podia i sempre he sentit que estava on volia estar, encara que fos difícil. Aquest és l’assoliment més important per a mi i la meva ambició, estar en pau amb mi mateixa. Que no és poc! És un assoliment que he de posar a prova cada dia, amb cada decisió. I a vegades m’equivoco també, eh? Generalment perquè dic que sí quan hauria de dir que no i llavors em carrego massa de feina i això pot generar frustració. Però és part del camí i faig el que puc per avançar en l’aprenentatge. I bé, quan tingui el títol de doctorat, també serà una fita molt important, tot i que de nou, el camí que m’ha portat aquesta fita també ha estat important, amb els seus alts i baixos.

Creus que en el sector de la recerca s’imposa la visió masculina?

Molt. El món acadèmic reprodueix els desequilibris sistèmics que tenim a la societat, ens els emportem quan ens fiquem a la universitat, però és que allà empitjoren. Evidentment hi ha ciències on hi ha més desigualtat de gènere, però és generalitzat. L’acadèmic és un sistema que agreuja les desigualtats pel fet de ser un món molt competitiu, que es basa en produir (publicacions i altres mèrits), en una situació jeràrquica que provoca molts desequilibris de poder i, per tant, negligències i abusos. No només de gènere, sinó també de classe social, ètnia, llengua, etc. Hi ha un documental recent que es diu “Picture me a scientist” que explica com les dones que feien recerca al prestigiós MIT (MassachusettsInstitute of Technology) van començar a documentar les desigualats que patien el 1994 (ahir mateix!!) per demanar que es prenguessin mesures. Elles van veure que tenien menys espais als laboratoris que els homes, entre moltes altres desigualtats. El documental està ple de dades, com més amunt es puja en l’escala del mèrit acadèmic, menys dones hi ha. I el percentatge de dones que han patit assetjament sexual o que han abandonat les seves carreres per aquests motius… qui sap quants avenços científics ha perdut la humanitat per causa d’aquests abusos, és tan estúpid… però està molt arrelat al nostre sistema social i cultural, ens cal fer molta feina encara.

Has trobat diferències laborals entre treballar a Barcelona i treballar a Londres pel que fa a les polítiques de gènere que s’apliquen a les empreses?

Doncs molta. Els processos de selecció són més justos, almenys aparentment, tot i que els resultats d’aquests processos encara mostren desequilibris. Un exemple és que allà no s’hi posa ni la foto ni la data de naixement al CV, per tal que no puguis ser jutjada pel teu aspecte ni per la teva edat, quant al lloc de treball al qual vols accedir. Això ajuda. Altres coses que estan més normalitzades allà són els plans d’igualtat. De nou, no vol dir que facin que tot sigui perfecte, però almenys les lleis obliguen a recollir dades, a fer plans i a ser transparents. Fa un parell d’anys va entrar en vigor una llei que deia que totes les empreses de l’estat havien de publicitar els seus balanços de gènere en la plataforma del govern, o si no, rebrien una sanció proporcional a la seva facturació. I ho van fer, i moltes empreses tenien mancances escandaloses, però va ser un primer pas per visibilitzar-ho i intentar que les empreses se’n responsabilitzessin.

Al meu departament (Centre for EnvironmentalPolicy) estic en un comitè que es diu AthenaSwan. AthenaSwan és un sistema de certificació d’igualtat de gènere per a les universitats angleses. Es genera un pla i s’han d’anar aplicant les mesures del pla. Em penso que aquí no tenim res semblant a això.

T’has pogut trobar entrebancs en la teva carrera professional amb aspectes vinculats al fet de ser una dona?

És difícil saber la dimensió d’aquests entrebancs, tot i que a vegades he experimentat com es donava més veu a homes investigadors amb menys coneixements que jo sobre un determinat tema, per exemple. Són coses subtils, però que tenen un impacte. També he experimentat el fet d’estar en reunions i ser l’única dona, la més jove i l’estrangera. Hi ha situacions on no és només ser dona, sinó que hi ha un efecte interseccional en què hi ha diversos elements que resten a la vegada. I aquí toca ser assertiva, demanar la veu, cridar l’atenció quan pensem que ens estan ignorant, recordar que estem allà, etc. I això costa, i és energia i temps de més que les dones hem d’invertir. A vegades també organitzant-nos perquè es facin polítiques més igualitàries, això hauria d’estar superat i aquest temps l’utilitzaríem per avançar en la nostra carrera, però hem d’estar en tots aquests grups, empenyent plegades o el sistema ens continua silenciant i fent fora. Cal estar molt atenta a les dinàmiques subtils i entrenar-se en com desmuntar-les de la millor manera.

Disposes d’espais a la teva feina per a gestionar  la discriminació sexista? Aquests espais estan pensats per a desenvolupar pràctiques feministes com les cures, la lluita contra l’assetjament laboral i sexual i per raó de sexe, conciliació, o la democràcia?

A la universitat, les dones estem penalitzades perquè les cures, els embarassos, les tasques diàries… ens fan sortir del sistema temporalment o ens treuen temps i no se’ns compensa per això. Les carreres dels homes no tenen interrupcions, si no les volen, però les dones les han de tenir per la funció reproductiva i de cures. Hi ha alguns mecanismes de compensació (finançament per projectes de dones que retornen després de baixa maternal, etc.) però són molt pocs i no estan integrats de forma sistemàtica, almenys no ho estan a UK ni a Espanya. A banda d’això, a UK hi ha mecanismes per gestionar la discriminació sexista, hi ha serveis a la universitat per a guiar-te i donar-te suport si penses que ets víctima de discriminació. Jo vaig ser delegada d’estudiants i vaig rebre formació per a orientar a estudiants que poguessin apropar-se a mi amb aquest problema, la part de denúncia està integrada en el sistema. El que no és tan efectiu és l’impacte que aquests greuges tenen en els que els han provocat. No sempre hi ha conseqüències i a vegades el mateix sistema protegeix els infractors si atreuen finançament per a recerca, per exemple. Els processos queden recollits per aquests sistemes, però els efectes no sempre es fan evidents.

Creus que és important celebrar el 8M?

Tant de bo no ho fos! Això voldria dir que no hi ha res a reclamar, a visibilitzar, a denunciar… i hi ha tantes coses. És molt important. El que més valoro de la tasca feminista en aquest moment és el que aprenem les unes de les altres. No sempre ni totes hem tingut la formació o l’accés a la informació i les pràctiques feministes; i és molt important que ens responsabilitzem per conèixer les dades, les situacions, els llenguatges, les habilitats que ens calen per aconseguir una societat més justa. Estic molt impressionada amb les dones feministes més joves que jo, em sento molt humil al costat seu. Tinc esperança que aquest és el nostre camí, intergeneracional, interseccional, divers i radical, en el sentit original de la paraula: arrelades, amb els peus a terra, connectades i donant-nos suport.