La revista del Col·legi d'Ambientòlegs de Catalunya
Núm. 15, Abril - juny de 2014
Josep Escarrà
Ambientòleg i consultor energètic a l'Estudi Ramon Folch i Associats
"L'autosuficiència energètica de Catalunya no és una quimera, sinó un horitzó cap al qual hem d'anar"

L’autosuficiència energètica és una fita assolible?

L’autosuficiència energètica no és una quimera. És quelcom tècnicament possible. Ara bé, a quina escala podem ser autosuficients? Aquesta és una pregunta fonamental. Que la ciutat de Barcelona sigui autosuficient és tecnològicament viable a data d’avui, però requereix inversions molt grans i canvis profunds de model –mobilitat, comportament...– que fan extremadament difícil l’assoliment d’aquesta fita. En canvi, a nivell de Catalunya costaria molt menys ser autosuficients. És igualment possible amb menor esforç perquè tenim una sèrie de recursos renovables que poden proporcionar una quantitat d’energia important i també tenim l’espai necessari.

Així doncs, és possible imaginar un futur on Catalunya sigui autosuficient energèticament?

A nivell general, hem de tendir cap a l’autosuficiència. No és una quimera, per tant ha de ser un horitzó cap al qual hem de dirigir-nos. Com més autosuficients siguem, millor, des de molts punts de vista. El dia que siguem autosuficients no dependrem ni dels gas d’Algèria, ni del de Rússia, ni del de Noruega. Serem independents energèticament. El dia que siguem autosuficients hi haurà un gran valor afegit que actualment se’n va fora: cada cop que comprem urani enriquit a França o gas a Algèria estem creant llocs de treball allà. El dia que siguem autosuficients tots aquests llocs de treball els podrem internalitzar. Per tant, és una opció molt interessant a nivell econòmic. És un objectiu tecnològicament possible, ara bé, a llarg termini.

Els objectius i terminis que s’ha marcat la Unió Europea per a la reducció del consum d’energia i la producció renovable són realistes?

La Unió Europea ha afluixat una mica amb els objectius d’eficiència energètica, de renovables i de reduccions de CO2 que s’havia fixat, però manté l’objectiu teòric de reduir un 80% les emissions de CO2 pel 2050. És un primer pas. Ser autosuficients no és fàcil. El canvi cap a l’autosuficiència és una corba asimptòtica. Quan haguem superat el 50% serà molt més difícil seguir augmentant-la, perquè estarem atacant aspectes molt més difícils d’abordar, com la mobilitat.

Quines estratègies calen per avançar cap a l’horitzó de l’autosuficiència energètica?

En el fons, autosuficiència no és més que eficiència més autoproducció, per tant, s’ha d’abordar des de dues perspectives: la de l’eficiència energètica i la de la generació renovable local. Actualment – sense tenir en compte el panorama normatiu actual a nivell estatal– l’energia renovable té uns preus molt competitius. És veritat que ha estat molt subvencionada i que les empreses del sector han tingut molts beneficis, però els han invertit en I+D –cosa que molts altres sectors no han fet– i han aconseguit reduir molt els costos de producció i escurçar els períodes de retorn de la inversió a sis anys. Però, tot i la reducció de costos de les renovables, l’eficiència energètica, amb períodes de retorn de les inversions d’entre un i tres anys encara continua sent molt més fàcil d’implementar. Hem de començar per aquí: sent més eficients en el nostre consum.

Fer el mateix, però consumint menys energia...

En el cas dels edificis, podem començar per implementar mesures de gestió directa: sistemes de telemesura, visualització dels consums, pautes de gestió, centraletes de control, sensors, sistemes de control... Aquestes accions i petits “gadgets”, que tenen molt  a veure amb les smart cities, ens ajuden a reduir la despesa entre un 10 i un 25%. Després vindrien accions sobre les instal·lacions com renovar els sistemes d’il·luminació i climatització ineficients, amb la qual cosa podem arribar a estalviar de l’ordre del 40% del consum energètic. Si, a més a més, afegim alguns canvis arquitectònics, com millores en l’aïllament, ja estaríem arribant al 60% de reducció de consum en el parc dels edificis.

A partir d’aquí, és factible que el 40% restant del consum s’abasteixi a partir d’autoproducció renovable. És senzill, aquest és el camí. Ara bé, estem parlant només del consum en edificis domèstics i del sector terciari.

I en el sector industrial?

La indústria ja ha implementat o està implementant moltes mesures d’eficiència per qüestions econòmiques, però queda molt de camí per recórrer en l’autoproducció a partir de renovables i en la substitució de combustibles –per exemple, introduint la biomassa o incorporant l’ús d’aigua calenta a alta temperatura amb sistemes de concentració solars–. Amb aquestes mesures es podrien reduir els consums al volant del 50%.

La mobilitat és un aspecte que de vegades s’oblida quan es parla d’autosuficiència energètica?

Sí. La mobilitat, és a dir, el petroli, és la part més gran del pastís del consum d’energia. Suposa el 40% de l’energia primària consumida, però tendim a deixar-la de banda. És la part més complicada, perquè Catalunya gairebé no té petroli. A diferència del que passa amb el consum en edificis, on podem reduir molt fins al punt de consumir només allò que podem produir amb renovables locals, en el cas del transport, no tenim capacitat de producció autòctona de petroli. Un pas essencial és electrificar la mobilitat.

Si  l’electricitat que alimenta les bateries del vehicles elèctrics prové de fonts no renovables, seguim tenint el mateix problema, no?

Electrificar el parc de vehicles és, per si sol, un primer pas, perquè el motor elèctric és més eficient que el motor de combustió i permet reduir entre un 20 i un 30% el consum d’energia primària. Un segon pas és aconseguir que els vehicles elèctrics s’alimentin amb energia renovable i, per aconseguir-ho, cal augmentar la producció d’origen renovable local.

Quin potencial té Catalunya pel que fa a la producció de renovables?

Tenim un gran potencial en l’eòlica marina d’aigües profundes –aerogeneradors flotants situats a alta mar–, tot i que tenen la dificultat tècnica que, per garantir-ne l’estabilitat, calen  estructures enfonsades molt grans. Hi ha molta capacitat al Golf de Lleó i al Cap de Creus, i també a la zona del Delta de l’Ebre, que és un indret ideal perquè és una zona de costa plana, i s’hi poden desenvolupar els primers models per després tirar mar endins. De fet, en aquesta zona, existeix un projecte molt interesant, el projecte Zèfir, liderat per l’IREC i finançat per la Unió Europea, tot i que ara mateix està aturat.

En quina fase de desenvolupament es troba aquesta tecnologia?

En fase de pre-industrialització. Fa unes setmanes, Escòcia va signar les primeres llicències d’exploració i explotació de jaciments eòlics marins a la zona del mar del Nord amb l’empresa noruega Statoil. Allà, la tecnologia ja està desenvolupada i simplement queda adequar-la a les condicions dels jaciments escocesos.

Cada mar és diferent: salinitat, temperatura... Els aerogeneradors desenvolupats al nord no ens serveixen aquí. Per tant, si a Catalunya som pioners en desenvolupar aerogeneradors al Mediterrani, el dia que els altres governs de la zona mediterrània es plantegin treure a concurs els seus jaciments, les empreses catalanes estaran en condicions de liderar el mercat. L’eòlica marina ens permetria obtenir energia local, crear llocs de treball i, alhora, exportar tecnologia, que és el futur de l’economia.

Quin és el potencial de desenvolupament d’altres energies renovables ja més implantades, com l’eòlica terrestre i la solar?

No tenim un gran potencial d’eòlica terrestre com sí el tenen Castella o Aragó a la conca de l’Ebre. A més, Catalunya és una zona amb molta densitat de població i amb molta extensió de patrimoni natural de gran valor. El principal potencial el tenim en l’energia solar, tèrmica i fotovoltaica, integrada en els edificis, no en forma d’horts solars. Tenim quantitats enormes de cobertes en polígons, edificis residencials, centres logístics, etc. que són aptes per a aquestes instal·lacions.

I la biomassa?

La biomassa també és una font d’energia molt interessant, sobretot per usos tèrmics. Permet gestionar els boscos, de manera que evitem incendis i generem llocs de feina en el territori. A Vic i a Ribes de Freser ja funcionen xarxes centralitzades de calor de biomassa molt interessants, que connecten diversos equipaments, i a Sant Boi de Llobregat han rebut una subvenció per desenvolupar la primera  xarxa d’aquest tipus a la zona metropolitana de Barcelona.

Un altra font d’energia és la incineració de residus. Com encaixa aquesta en un model energètic més sostenible?

Ja no podem parlar de crema de residus o incineració, són conceptes desfasats. La Unió Europea marca uns criteris per diferenciar entre el que es pot considerar valorització energètica i el que no. Si és valorització, es pot considerar generació renovable endògena, si no és així, estem parlant d’instal·lacions obsoletes que s’han de tancar. És important que aquestes instal·lacions generin, a més d’electricitat, calor i fred, com passa a la planta de Sant Adrià del Besòs. Per això cal que estiguin a prop de les zones de consum i, per tant, també és important que millori la percepció que en té la societat.

De fet, no són les úniques instal·lacions de producció d’energia que troben oposició a nivell local.

És important entendre que com més a prop tinguem les plantes de producció energètica de la demanda, més n’aprofitarem l’energia i millor serà per a tots. A altres països les trobem enmig de la ciutat. Aquí, això és impensable. Hem de canviar una mica l’imaginari col·lectiu.

En el cas de l’energia eòlica, els aerogeneradors creen uns impactes paisatgístics i una sèrie d’afectacions que, evidentment, generen contestació per part dels agents del territori. Per tant, entenc que en zones on hi ha molta densitat de població s’ha de restringir i, més, tenint en compte que moltes comarques afectades depenen del turisme. On els hem de ficar? Doncs al mig del mar.

Com valora la recent reforma del sector elèctric de l’Estat espanyol?

La política energètica a nivell espanyol és quelcom rocambolesc i sense una orientació clara. Mai l’ha tinguda. Està molt més condicionada per factors polítics que no pas per qüestions de caire tècnic i econòmic. Intentaré resumir el que ha passat... Va arribar José Maria Aznar al govern i va decidir que el preu de l’electricitat no podia pujar més d’un 2 o un 3% a l’any, en funció de l’IPC i, com a resultat, es va generar dèficit de tarifa. Amb el PSOE es va començar a subvencionar l’eòlica i la fotovoltaica de forma exagerada prometent ajudes a llarg termini perquè els interessava que una sèrie d’empreses les implementessin. A la resta de països la política de subvencions a les renovables s’ha planificat perquè sigui decreixent, a mesura que el mercat va ajustant els costos de producció. Resultat d’això? Més dèficit de tarifa. La política energètica actual és víctima de tot això, de tots els dèficits acumulats.

I ara, el govern central intenta arreglar aquesta situació?

De nou, estan optant per regir-se per criteris polítics en comptes de criteris tècnics i econòmics. Qui ha de pagar el dèficit de tarifa? Malauradament, no el pagaran pas aquells que l’han generat: les companyies elèctriques, per una banda, i les empreses que han obtingut els beneficis de les renovables, per l’altra banda; el pagaran els consumidors. Així que estan buscant la manera de pujar la tarifa sense que això tingui un cost polític, i se n’estan sortint. La tarifa elèctrica ha pujat de l’ordre del 50% els últims anys.

Però, el desembre passat, la situació va arribar a un punt límit en què el rebut havia de pujar un 11%, cosa que suposava un cost polític massa alt, i van decidir anul·lar tot el sistema de subhasta d’electricitat. Ara en volen dissenyar un de nou, que havia d’estar enllestit a l’abril, però encara no ho està. Vés a saber si ho estarà aquest any... No saben com fer-ho.

Quina seria una millor solució respecte del sistema de subhasta actual?

Tècnicament és molt senzill: valorar quin cost té cada sistema de producció d’energia, fer una subhasta en funció d’aquest cost i fer entrar els diferents productors en cascada en funció de la demanda, però pagant a cadascun el que li costa produir l’energia. Ara també entren en cascada, però el preu que li paguen a l’últim que ha entrat és el mateix que paguen a tota la resta. De manera que n’hi ha uns que en treuen uns grans beneficis.

La principal empresa elèctrica de l’Estat espanyol, factura, aquí, la meitat que E.ON factura a Alemanya, i amb aquest nivell de facturació obté el doble de beneficis. Això vol dir que produir i vendre electricitat a Espanya genera quatre vegades més beneficis que a Alemanya. Amb un sistema de regulació com l’alemany, l’electricitat podria costar la meitat, ara bé, les empreses tindrien la meitat de beneficis.

La xarxa de distribució elèctrica està preparada per un sistema energètic descentralitzat basat en renovables?

No ho està, s’ha d’adequar per l’autogeneració, cosa que és viable tècnicament i té uns costos assumibles. Les renovables no han de tenir cap mena impost d’accés? Tampoc hi estic d’acord. A Alemanya i a França el tenen. Evidentment, accedir energia renovable a la xarxa ha de tenir un cost, no pot ser gratuït com era fins ara. Ara bé, això no ha de fer inviables les instal·lacions, que és el que està passant ara mateix.

Com afecta això les instal·lacions d’autoconsum?

L’autoconsum s’ha de basar en el balanç net. Quan jo genero energia i no en consumeixo, l’envio a la xarxa; quan no en genero i en necessito l’agafo de la xarxa. El balanç net és fàcil de regular. Tecnològicament no és complicat: es tracta d’instal·lar els comptadors i el sistema de telemesura que ho permetin. Aleshores és una qüestió de voluntat política, si es volgués, es podria fer. Les companyies elèctriques, amb els beneficis que tenen, ho podrien assumir. El govern espanyol, amb els impostos que obté de l’electricitat, també.

I generaria ocupació...

Ara, la nova regulació que es proposa fa que els períodes de recuperació de les inversions en instal·lacions renovables s’hagin duplicat, ja que s’haurà de pagar en forma d’impost la meitat del que obtens per la venda d’electricitat a la xarxa. En altres països, la proporció entre el que es paga d’impost i el que s’obté per l’energia generada és de l’ordre del 20 o el 30%. El que es proposa aquí suposaria el 100%.

El panorama a nivell espanyol és dantesc. El motiu de tot això és una liberalització del sistema elèctric mal feta. Es va liberalitzar el mercat de les telecomunicacions i, ara, qualsevol ciutadà paga la meitat del que pagava abans obtenint un servei de més qualitat. Es va fer una bona liberalització perquè la Unió Europea té moltes competències en comunicacions. En canvi, no té tantes competències en energia, on cada país ha liberalitzat com ha volgut. A Espanya s’ha fet malament i el resultat ha estat un oligopoli. Com deia, és un problema polític, no pas econòmic o tècnic. Quina és la gran esperança? Que el recurs polític és un recurs renovable, per tant, en un moment determinat, tot aquest marc es podrà canviar.

Dins l’àmbit de l’energia i la sostenibilitat, vostè s’ha especialitzat en edificació sostenible. Quines són les tendències en aquest àmbit?

Des de fa tres anys, els temes relacionats amb l’edificació sostenible han anat derivant cap a aspectes d’eficiència energètica, deixant l’arquitectura més de banda. No es fan edificis nous, per tant, es tracta que els edificis existents consumeixin menys energia. Actuar sobre l’arquitectura és car i els períodes de retorn són molt llargs, per això els clients demanen solucions a nivell d’enginyeria i instal·lacions (calefacció, enllumenat...) i solucions sobre la gestió energètica de l’edifici.

En que consisteix la seva feina com a responsable de producte de telemesura i gestió energètica a l’Estudi Ramon Folch?

Implemento projectes de monitorització energètica per controlar els consums a temps real via Internet, i modificar, a partir d’aquí, les pautes de gestió dels usuaris dels edificis per reduir els consums. Sovint, detectem consums passius, situacions que no identificaríem sense un sistema de telemesura. Llavors comencem la investigació, repassem amb els responsables de manteniment els diferents elements que podrien ser la causa del problema i els corregim. Com que el sistema de telemesura és en temps real, podem avaluar l’estalvi aconseguit de forma molt immediata. Traient a la llum aquesta informació, donant-la a conèixer a la persona que gestiona l’edifici i fent un seguiment i assessorament, aconseguim reduccions molt importants. Els períodes de retorn de la inversió d’aquests projectes són molt curts –un any com a màxim–, per això, tenen molta sortida. 


Josep Escarrà és Llicenciat en Ciències Ambientals per la Universitat de Girona. Ha treballat en empreses d’enginyeria i consultoria ambiental. Des del juny del 2006 és consultor energètic i ambiental a ERF (Estudi Ramon Folch i Associats), on s’ha especialitzat en edificació sostenible i desenvolupa projectes d’eficiència, rehabilitació i monitorització energètica, i és responsable de producte de telemesura i gestió energètica. També és pèrit del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i imparteix classes als màsters i postgraus de l’IED, l’IQS i la UPC. És autor de l’informe “Elements per a una Estratègia Energètica a l’Europa Meridional”.



Hemeroteca




Què és .ambiental?
Subscripció
Contacte
Equip de redacció