La revista del Col·legi d'Ambientòlegs de Catalunya
Núm. 16, Juliol - setembre de 2014
Josep Enric Llebot
Secretari de Medi Ambient i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya
Cada cop tenim més clar quan i com es produiran les conseqüències del canvi climàtic

Estem a temps de frenar el canvi climàtic o només podem adaptar-nos-hi?

El canvi climàtic ja està en marxa. De fet, ja fa temps ho està. Sí que estem a temps d'actuar, en la mesura que el problema de l'adaptació té a veure amb els ritmes de canvi: de les persones, dels ecosistemes, de les espècies... Prenent unes mesures o unes altres podem modificar o modular aquests ritmes de canvi i podem facilitar o dificultar les capacitats d’adaptació.

La natura i les societats sempre s’han estat adaptant, perquè l’ambient sempre ha estat canviant. Ara bé, amb el pas del temps, el ritme al qual el humans estem modificant l’atmosfera, i en conseqüència, totes les característiques que donen suport a la vida, és cada vegada més alt, i això comporta més dificultats. Però estem a temps? I tant, sempre estem a temps de modificar els ritmes.

Quina valoració fa de les principals conclusions del darrer informe de l’IPCC?

No hi ha hagut cap sorpresa més enllà que, cada vegada, les evidències són més clares. Cada cop hi ha més versemblança respecte de quan i com es produiran les conseqüències del canvi climàtic. Però, des del punt de vista d’allò que la ciutadania pot percebre a nivell global, l’informe simplement confirma que estem en un procés de canvi i que la tendència no és bona.

No només no hem reduït, sinó que hem augmentat les emissions de gasos d’efecte hivernacle...

Malgrat la crisi econòmica dels països desenvolupats –que ha permès a Europa complir els acords de reducció–, les emissions segueixen augmentant perquè països com Brasil, la Índia, la Xina han experimentat un important creixement, alhora legítim i convenient... S’han superat les 400 parts per milió de diòxid de carboni a l’atmosfera. El cinquè informe de l’IPCC, a pesar que ho fa en milers de pàgines, senzillament diu que seguim anant malament.

Com hem d’interpretar, doncs, els esforços dels darrers anys en negociacions i polítiques globals i locals contra el canvi climàtic?

Es pot ser crític respecte de les ambicions i els resultats del Protocol de Kyoto. Si ens fixem únicament en la limitació de les emissions, el protocol ha tingut una influència relativa, per no dir minsa. La divisió entre països desenvolupats, amb compromisos de reducció vinculants, i països en vies de desenvolupament, sense obligacions de reducció d’emissions, no ha funcionat. El mercat d’emissions tampoc ha funcionat. Però entre les conseqüències del Protocol també hi ha experiències exitoses, com és la creació d’inventaris d’emissions. Si han de negociar 180 països, és imprescindible una metodologia de càlcul d’emissions comuna i transparent que permeti verificar allò que diuen els estats.

Què hauria de canviar en la política global contra el canvi climàtic?

Malgrat les diferències entre estats, no ens podem permetre un altre acord en què hi hagi excepcions, perquè l’atmosfera no distingeix entre països ni entén de fronteres. Es poden aplicar mesures compensatòries i financeres per determinats estats, però des del punt de vista ambiental, si no s’aconsegueix un sostre comú, verificable i assolible pel que fa a les emissions, serà un fracàs i, llavors, anirem malament i el sistema estarà desbocat, com ho està ara, en certa manera.

En sabem prou de les conseqüències del canvi climàtic?

Mentre que els escenaris d’evolució de la temperatura, de la humitat, dels patrons meteorològics... es coneixen amb força precisió, el grau d’incertesa quant als impactes del canvi climàtic és gran. Primer, perquè els impactes tenen un fort component territorial i els models climàtics funcionen molt bé a escala global, però no tan bé a escala regional. Per això, des de fa anys, però encara amb resultats millorables, s’estan impulsant processos de downscaling per veure què passarà a nivell regional. I segon, mesurar els impactes sobre el turisme d’hivern o sobre el món agrícola, per posar dos exemples, no té res a veure. I, dins el món agrícola, no és el mateix el conreu de secà que el de regadiu. Mesurar els impactes no és gens fàcil.

Quins són els principals impactes a Catalunya?

A Catalunya trobem tres impactes importants: els canvis en el proveïment d’aigua i la disponibilitat de recursos hídrics –tant pel que fa a l’aigua de boca com pel que fa a l’aigua d’ús agrícola–; les afectacions en les zones costaneres baixes (Delta de l’Ebre, Delta del Llobregat i Delta del Tordera); i les afectacions en els ecosistemes i les activitats de muntanya. Aquests són els tres elements més sensibles. A part, hi ha els impactes relacionats amb la salut i amb el turisme. Si tenim estius molt càlids, tindrem la mateixa capacitat d’atraure turistes?

Vist globalment, Catalunya és una regió molt vulnerable?

És més vulnerable en uns aspectes que en d’altres. Probablement, a Catalunya, l’augment de la temperatura no serà un tema tan rellevant com ho seran els canvis en els règims de pluviometria, lligats, sobretot, a la incidència de les sequeres.

Quins sistemes o sectors seran els més afectats?

L’agricultura de secà és un dels sectors més afectats. Un sector que està molt amoïnat és el del vi. Els continguts de sucre dels vins estan sortint més alts a causa de l’augment de les temperatures, i això fa que produeixin un grau alcohòlic més alt. Si bé per a la qualitat del vi no és un problema, sí que ho és per a la comercialització. Per això estan prenent mesures per adaptar-se. Torres, per exemple, ha comprat terrenys als Pirineus. Aquest sector, concretament, està molt sensibilitzat.

A nivell general, estem prou conscienciats per prendre mesures d’adaptació?

La resposta en els diferents sectors no és homogènia. El sector vitivinícola pensa a llarg termini, però altres sectors tenen horitzons temporals molt més curts. Quan planteges solucions d’adaptació al canvi climàtic o d’eficiència energètica a mig termini, els responsables de gestió de les empreses et pregunten: de què m’estàs parlant?

D’altra banda, hi ha estratègies d’adaptació que no han estat adoptades per una qüestió de consciència sobre el canvi climàtic. Per exemple, arran de les onades de calor, es van desenvolupar sistemes de prevenció i alerta dels grups sensibles. Això ho hem inclòs a l’Estratègia Catalana d’Adaptació al Canvi Climàtic (ESCACC). El sistema sanitari raona també a llarg termini i té una capacitat d’adaptar-se relativament ràpida.

Quan parlem de polítiques d’adaptació, a quines mesures concretes ens estem referint?

Primer, el que cal fer és una diagnosi, amb mapes i delimitacions de vulnerabilitat territorial i sectorial. El segon pas és determinar quin tipus d’estratègies i accions s’han de desenvolupar. En el cas de l’agricultura, per exemple, és important investigar quins tipus de conreu i rotacions de cultiu són més resistents i promoure plans per aconseguir empreses més diversificades. Quan parlem d’estratègies d’adaptació no només ens referim a les condicions ambientals, sinó també a les condicions econòmiques i socials. És necessària l’adaptació de les estructures productives. Un altre exemple són els incendis forestals. Adaptar-se al canvi climàtic també és fer una política de gestió forestal per reduir la vulnerabilitat davant dels incendis de gran magnitud.

Per aconseguir-ho, és clau treballar de forma transversal, de tal manera que l’adaptació al canvi climàtic es tingui en compte en el disseny de les diferents polítiques: agrícoles, forestals, sanitàries…

Quines són les principals accions que inclou l’estratègia catalana d’adaptació?

En l’ESCACC es toquen tots els temes: la salut, el turisme, l’energia, la indústria, l’agricultura i la ramaderia, la qualitat de l’aire, la forma de les ciutats (i les illes de calor)... En el fons, el canvi climàtic sovint ens serveix per començar a aplicar una gestió moderna. Una gestió adaptada, per exemple, a les condicions geopolítiques, en el cas de les energies renovables. Encara que no existís el canvi climàtic, també s’hauria de fer la transició cap a les renovables, però el canvi climàtic ens dóna un argument addicional.

A l’hora de dissenyar polítiques en aquests diferents àmbits és té en compte l’adaptació al canvi climàtic?

En aquests moments, totes les administracions són organitzacions molt sectorials des de les quals és difícil implementar raonaments transversals. Més encara si van en contra o van modulant de manera substancial els seus plantejaments purament sectorials. Els governs, en general, ens trobem amb la necessitat de crear eines de transversalitat en la gestió governamental per afrontar el problema del canvi climàtic, i això és molt complicat perquè les dinàmiques no hi són. Els departaments de medi ambient o les oficines de canvi climàtic, precisament perquè promovem aquest plantejament tranversal, són una mica una pedra a la sabata.

S’ha iniciat el procés de participació per una futura Llei de Canvi Climàtic. Quins objectius tindrà aquesta norma?

Un dels objectius de la Llei de Canvi Climàtic és generar els elements de coordinació necessaris dins del Govern per tal que les polítiques sectorials tinguin en compte el canvi climàtic. Les decisions sobre el canvi climàtic les prendran comissions on estaran representats els diferents departaments. Un altre aspecte clau de la llei serà la creació d’un fons climàtic per dotar de pressupost el desenvolupament d’aquestes polítiques. També inclourà una part sobre fiscalitat que recollirà propostes concretes d’impostos lligats, principalment, a aspectes d’eficiència energètica i de fiscalitat vinculada al CO2. I, finalment, però primordial, és el fet que el text inclourà objectius de mitigació. La proposta és que sigui el Parlament, i no el Govern, qui aprovi objectius de reducció d’emissions perquè siguin més sòlids.

Tot plegat, quan parlem de canvi climàtic, sona una mica pessimista: no assolim els objectius de mitigació i l’adaptació és molt difícil...

Difícil sí, però no impossible. Hem de ser optimistes. Hem de tenir la capacitat d’adaptar-nos. És cert que, en aquest moment, el medi ambient ha perdut força en el discurs estratègic dels governs. Però, en canvi, a nivell empresarial, és molt difícil que les empreses es puguin presentar sense tenir un discurs ambiental.

De mitjana, els costos laborals d’una empresa suposen el 18%, mentre que les matèries primeres suposen el 43%. Per què quan estem intentant fer més rendible una empresa ens fixem només en els costos laborals i no en els costos associats a l’ús de les matèries primeres, entre els quals hi ha l’energia? Quan les empreses es fixin en aquest 43% estarem avançant cap a l’economia verda. En un context europeu i català, on no tenim matèries primeres ni recursos energètics però tenim alts índexs d’atur, la gestió de les empreses tenint en compte els recursos naturals, i els impactes ambientals, és el camí. De la mateixa manera que una empresa no pot visualitzar un futur sense innovació, cap empresa no pot deixar de banda la vessant “eco”.

Vostè prové del món acadèmic. Com ha canviat la seva percepció sobre la qüestió del canvi climàtic des que és secretari de medi ambient i sostenibilitat?

L’acadèmic sempre fa un pas enrere i analitza els sistemes que, moltes vegades, ell mateix defineix. Davant d’un sistema complex, li va traient complexitat per poder entendre’l. La societat no et dóna aquesta possibilitat. A l’hora de gestionar, la visió tècnica sobre les qüestions ambientals s’enfronta amb unes altres dinàmiques. Per començar, amb el convenciment de les persones. Al cap i ha la fi, les decisions les prenen les persones i, per tant, és a les persones a qui has de convèncer amb els arguments que elles creuen que són importants. Això no sempre es fàcil. També hi ha grups d’interès, i no ho dic en sentit negatiu, que et manifesten les seves preocupacions o necessitats i, des del punt de vista de la gestió pública, has de tenir en consideració, i fer-ho legalment.

El mecanisme de presa de decisions és curiós. A vegades convences a qui has de convèncer mitjançant una anècdota i allò tira endavant. En canvi, en una altra qüestió, en què potser estàs més carregat de raó, no tens aquesta capacitat de convèncer. Són mecanismes que s’han de conèixer i això és el que a mi m’ha sorprès més.


Josep Enric Llebot és doctor en Ciències Físiques per la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha estat catedràtic de Física de la Matèria Condensada a la Universitat de Girona i, actualment, és catedràtic de la mateixa àrea a la Universitat Autònoma de Barcelona. Va ser impulsor dels estudis de Ciències Ambientals a l’Estat espanyol. Des del 1995 i fins a al 2002 va ser secretari científic de l’Institut d’Estudis Catalans i ha estat membre del Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (CADS).
Ha publicat més d’una vuitantena d’articles científics sobre termodinàmica de processos irreversibles i sobre canvi climàtic i física ambiental, i una vintena de llibres docents, científics i de divulgació. Des del 2011, és secretari de medi ambient i sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya.



Hemeroteca




Què és .ambiental?
Subscripció
Contacte
Equip de redacció