La revista del Col·legi d'Ambientòlegs de Catalunya
Núm. 19, Abril - juny de 2015
José Antonio Donaire
Director de l'Institut de Recerca en Turisme (INSETUR) de la Universitat de Girona
'Catalunya ha d'escollir entre les grans estructures metropolitanes d'oci o posar en valor el territori'

Quin paper té la sostenibilitat en els vostres projectes sobre turisme?

Per a nosaltres, avui en dia, és impossible plantejar un projecte turístic si no incorpora el component sostenibilitat. Sovint, hi ha la temptació de pensar que la sostenibilitat turística té a veure amb l’ecoturisme o amb el turisme en espais naturals, però no és així. La sostenibilitat és un concepte aplicable a qualsevol àmbit geogràfic o modalitat turística, i és un factor d’innovació, perquè implica seguir una lògica turística diferent.

Existeix el turisme sostenible?

La sostenibilitat és un procés, no una fotografia final. Jo no parlaria de destinacions sostenibles, sinó de graus d’intervenció sostenible en el territori, que poden incloure eines molt diverses. Hi ha eines de sostenibilitat que probablement no les considerem com a tals, però que són realment útils en aquest procés. 

Per exemple?

Promoure que els hotels utilitzin productes de proximitat per reduir la petjada de carboni és tant o més important que la gestió energètica de l’edifici. Tot i que, a efectes d’una mirada externa, una placa solar serà una acció més valorada.

Ens podries posar exemples de territoris o activitats turístiques concretes que tinguin un grau alt de desenvolupament sostenible?

N’hi ha moltíssims! L’Ecomuseu de les Valls d’Àneu és un bon exemple, pel que fa la connexió territorial. Ofereix un seguit d’experiències turístiques –per exemple, viure la vida d’un pastor durant tot un dia– que posen en valor els productes locals i que en permeten la distribució directa. El museu es converteix en un dinamitzador territorial que aconsegueix que els visitants acabin sent exploradors de tota la seva zona d’influència.

A les Terres de Lleida s’està desenvolupant un programa d’oleoturimse, anomenat “Camins d’or líquid”. S’han seleccionat explotacions d’oli ecològic certificat i, ens alguns casos, biodinàmics, i s’han inclòs en una ruta que permet als visitants descobrir una forma alternativa de consumir i produir l’oli, contribuint així a posar en valor el territori.

Les previsions de creixement del turisme a nivell global són enormes. Això és compatible amb la sostenibilitat dels models turístics?

No ho és. Les previsions són bastant preocupants, si les analitzem en termes ambientals globals. Occident no deixa de viatjar i, a la vegada, la resta del món s’està incorporant a la pràctica turística. Les previsions indiquen que, el 2020, assolirem la xifra de 1.500 milions de turistes i que, el 2025, superarem els 2.000 milions.

El turista genera, d’entrada, un cost ambiental associat al seu desplaçament, i la tendència són els desplaçaments cada cop més llargs. A més a més, un cop en el destí, el turista sempre generarà costos ambientals superiors als d’un resident. Per tant, amb les previsions que tenim, no es pot entendre un creixement del model turístic tal i com el coneixem ara.

Hi ha solucions possibles?

Confio que el turisme està prenent cada cop més consciència i les destinacions que expliciten estratègies de sostenibilitat tindran un factor de diferenciació respecte de la resta. Hem d’aconseguir reduir al màxim la diferencia entre l’impacte ambiental del turista i del resident. I encara que ho aconseguim, seguirà havent-hi la qüestió del transport. L’avió és el gran generador de fluxos turístics i ho continuarà sent en el futur. Per tant, crec que mai hi haurà un turisme sostenible, el que hi haurà serà una reducció de l’impacte ambiental del turisme. S’exigirà a la indústria turística que apliqui factors de compensació.

Quins són els factors clau per planificar una transició cap a un model turístic de menor impacte en un territori o destinació?

Un element bàsic és plantejar-se com aconseguir que la pràctica del visitant sigui sostenible. En aquest sentit, podem plantejar l’estada del turista, pràcticament, com una forma d’educació ambiental. Els establiments i destinacions han d’incorporar l’educació ambiental i exhibir una correcta gestió dels recursos naturals. Un altre factor, més subtil, és el que té a veure amb el contingut del productes turístics, per promoure una transició des dels productes turístics homogenis, estandarditzats i banals, cap a un catàleg de productes turístics que incorpori les identitats locals i posi en valor els territoris.

Finalment, hi ha el transport, que  és molt important. En els desplaçaments del viatgers fins al destí no hi podem intervenir, però sí que podem actuar en el transport de mercaderies i els trajectes dels treballadors. També podem incidir en els fluxos d’agitació, és a dir, en els moviments que fa el turista durant la seva estada. Aquí es posa de manifest que la sostenibilitat comporta contradiccions.

Per què?

Existeixen dos grans relats sobre la sostenibilitat turística, el de la concentració i el de la dispersió. El primer justifica un model com el de Benidorm, argumentant que la concentració permet optimitzar l’ús dels recursos i, certament, consumeix menys territori i és més eficient. Malgrat això, nosaltres defensem el paradigma de la dispersió territorial perquè entenem que redueix tensions i impactes territorials, i afavoreix una difusió dels beneficis econòmics. La part negativa d’aquest model és el flux d’agitació, els moviments dels visitants en el territori i, per tant, hem de procurar que els turistes utilitzin els sistemes de transport més sostenibles: bicicleta, caminar, ferrocarril, vehicles elèctrics...

Les opcions més respectuoses amb l’entorn són una prioritat per als turistes a l’hora d’escollir les seves vacances? Interessa el turisme sostenible?

Malgrat que les generalitzacions sempre són injustes, podríem dir que hi ha dues categories de turistes. D’una banda, tenim una generació de turistes experts que cerquen elements de singularització i, alhora, intenten reduir els costos ambientals essent conscients dels efectes que generen sobre el territori.

D’altra banda, hi ha una generació de turistes neòfits, sobretot xinesos, brasilers, indis, etc., que seran el gruix del turisme els propers anys. Aquests últims, s’incorporen seguint pràctiques semblants a les dels turistes occidentals dels anys seixanta. Són inconscients del seu cost ambiental i busquen productes estandarditzats. Això és molt negatiu perquè determinats sectors de l’oferta, que no tenen el més mínim interès de canviar, han descobert un públic que els permetrà seguir funcionant tal com ho han fet fins ara.

Quina de les dues categories s’acabarà imposant?

L’Organització Mundial del Turisme està treballant per fer una crida global orientada a una transició turística, i per establir uns mínims per sota dels quals una pràctica turística no sigui tolerable. Però això és una comesa molt difícil. El més probable és que els propers quinze anys siguin molt dolents: creixerà el turisme de gamma baixa en termes de sostenibilitat. Hauran de passar vint-i-cinc anys per poder veure un vertader canvi de tendència.

Com valora la situació del turisme a Catalunya?

Catalunya és un gran contenidor de turisme mundial. Tenim dos turistes internacionals per cada català. Tot i així, tenim a favor, en primer lloc, el fet que la major part del nostre turisme és de proximitat, i això és positiu en termes de transport. I, en segon lloc, el fet que la major part dels turistes responen al perfil del turista més receptiu a un canvi de model.

El principal diagnòstic és que estem en una fase de transició i, com en tota transició, conviuen situacions molt diverses. Tenim referents internacionals en gestió sostenible –com el Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa– i tenim zones que continuen ancorades al vell model. També cal dir que la crisi econòmica ha fet molt de mal, perquè ha tallat de soca-rel els esforços d’innovació.

Cap a on anem?

Les expectatives de creixement més importants es donen a les zones menys turístiques. Això és molt positiu perquè, com a país, tenim una bona oportunitat de convertir aquests indrets en laboratoris de formes alternatives de turisme. Els Pirineus en són un exemple.

Un altre factor important: Barcelona només podrà mantenir-se en el mapa turístic mundial si aconsegueix saltar del Gòtic i el primer Eixample al conjunt de la ciutat i, si Girona, les Terres de l’Ebre i, fins i tot la Seu d’Urgell, formen part del producte turístic barceloní. A la Costa Brava, el mateix. De “Llorets” n’hi ha molts, però la Garrotxa i Llívia són úniques. La gestió del model turístic català només tindrà sentit a escala catalana i, per tant, hem de fer un pacte de país, apostar pels territoris i gestionar els fluxos d’agitació, establint criteris de compensació territorial i promovent el transport públic.

I a Espanya?

Espanya passarà del turisme litoral al turisme d’interior. El turisme de costa ja no pot créixer més. Fins ara, Espanya jugava amb dos imatges de marca: platja per als europeus, i places i teatres romans per als nord-americans. Ara, per primer cop, es comença a utilitzar com a reclam internacional la xarxa de parcs nacionals.

Certificacions ambientals, ecoetiquetes... Com valores la seva funció dins del sector turístic?

Pràcticament cada mes surt una certificació nova i hi ha certa competència entre certificacions per assolir l’estatus de certificat universal. En alguns casos és un cicle pervers en què un certificador genera una marca i ells mateixos l’auditen, però fins i tot en aquests casos, el fet de tenir-la acaba generant alguna pràctica diferenciada. Per tant, fent balanç, el resultat és més positiu que negatiu.

En el camp de les ecoetiquetes, hi ha dues tendències importants. La primera és la simplificació: passar dels indicadors molt complexos que tenim ara, a conceptes fàcilment comprensibles per al turista. La segona és una progressiva incorporació de la valoració del turista: anem cap a un model turístic on és la demanda qui avalua les destinacions. L’opinió generalitzada dels visitants acabarà canviant el concepte d’ecolabels.

Pot encaixar el turisme de creuers en un model més sostenible?

Si ho analitzem a escala mediterrània, els creuers són el paradigma de la insostenibilitat turística. Són monstres que consumeixen molta energia i generen molts residus. Tots els beneficis d’aquest model es basen en la despesa que es fa a bord i, per tant, fomenten el sobreconsum. Ara bé, en el cas concret de Barcelona, dos terceres parts dels creueristes que arriben són del tipus origen-destinació. Això vol dir que, la immensa majoria, dorm dos o tres dies a la ciutat. Per tant, eliminar creueristes suposaria eliminar turistes convencionals que aporten recursos econòmics a la ciutat.

Què n’opina del projecte BCN World?

BCN World és un complex basat en la negació de la identitat de l’indret, creant un bombolla sense cap connexió territorial. Respon a un model que podria tenir sentit en un altre moment històric, però ara no té ni cap ni peus. El balanç ambiental serà nefast. Catalunya ha d’escollir entre el model de grans estructures d’oci metropolitanes –Montmeló, la Roca Village, BCN World...– i l’estratègia de posar en valor el territori –la ruta del Císter, el naturalisme, el Priorat... –. No podem ser, alhora, el parc temàtic d’Europa i la Toscana. I hem de tenir clar que apostar per un model implica renunciar a l’altre.

Com s’imagina el turisme d’aquí 25 anys?

M’imagino un turisme d’estades llargues en comptes de la suma d’estades curtes, reduint la motxilla ambiental dels viatges. M’imagino un turisme que cercarà les històries dels llocs, amb productes cada vegada més sofisticats, on els turistes aprofitaran la seva estada per connectar amb els productors locals. I m’imagino un turisme en el qual la gestió dels equipaments i els transports incorporarà massivament solucions ambientals que ja estan en el mercat.


José A. Donaire és Geògraf i Doctor en Filosofia i Geografia per la Universitat Autònoma. Ha dedicat gran part de la seva carrera professional a analitzar el fenomen turístic. Des del 2010, dirigeix l’Institut de Recerca en Turisme de la Universitat de Girona (INSETUR), centre dedicat a estudiar el turisme des de les diverses mirades (l’empresa, el marketing, la geografia, el patrimoni, el dret, les ciències ambientals...). Tots els projectes de l’INSETUR incorporen la innovació, ja sigui en la seva metodologia o en els seus resultats.

Donaire és professor de la facultat de Turisme de la UdG des dels anys noranta i va ser diputat del Parlament de Catalunya pel Partit Socialista de Catalunya entre el 2003 i el 2007.

Twitter de José A. Donaire: @DonAire

Blog de José A. Donaire: www.don-aire.blogspot.com.es

Twitter de l’INSETUR: @INSETUR

Web de l’INSETUR: udg.edu/insetur



Hemeroteca




Què és .ambiental?
Subscripció
Contacte
Equip de redacció