La revista del Col·legi d'Ambientòlegs de Catalunya
Núm. 20, Juliol - Setembre de 2015
Joan Manel Riera
Coordinador de l'Escola de Natura del Corredor
'Sempre m'he dedicat a fer educació ambiental des de la trinxera'

Com vas introduir-te al món de l’educació ambiental?

Durant els anys setanta, vaig involucrar-me a la Campanya per la Salvaguarda del Patrimoni Natural, que coordinava en Ramon Folch, en el marc del Congrés de Cultura Catalana. Paral·lelament, vaig participar a la vocalia d’extensió territorial de Depana, capitanejada per en Martí Boada. Al voltant d’aquests dos projectes, ens vam reunir persones preocupades pels desoris ambientals que s’estaven donant al país, fent que es comencés a coure un brou d’ambientalisme. Després de tot això, vaig estudiar Biologia i, amb uns companys d’estudis, vam fundar l’Escola de Natura del Corredor,  el 1984. Des de llavors, sempre m’he dedicat a fer educació ambiental des de la trinxera.

Pots parlar-nos una mica dels inicis de l’Escola de Natura del Corredor?

L’Escola de Natura del Corredor va néixer de la unió entre la sensibilitat per les agressions al territori i el coneixement d’un territori concret, el de la muntanya del Corredor. Vam començar fent estades escolars i activitats a l’espai natural del Corredor. Amb els anys, ens vam endinsar en qüestions de metabolisme urbà i en la relació de les persones amb l’entorn, i ens vam anar ficant en el medi ambient dur: aigua, residus, energia, canvi climàtic...

Com ha canviat la manera com treballeu l’educació ambiental al llarg d’aquests anys?

A l’inici ens movia el pensament: ‘jo conec, estimo aquest territori, i vull ensenyar-lo i difondre’n els valors’. Amb el temps, aquest objectiu ha canviat radicalment i s’ha convertit en la voluntat de capacitar i sensibilitzar, d’ajudar les persones a aprendre a observar i a discriminar, i de transmetre la passió pel coneixement del medi. Des d’un enfocament inicial bàsicament naturalístic, hem evolucionat cap a una visió més educacional. El naturalisme és un instrument que nosaltres fem servir, però la finalitat última és educar les persones per adaptar-se al medi.

Quins són els elements que no s’han de perdre mai de vista a l’hora de dissenyar i executar activitats d’educació ambiental?

El primer element és el perfil dels destinataris, dels educands. El segon, la relació que s’estableix entre l’educador i l’educand, que és imprescindible. I el tercer, els objectius i els continguts, que han d’estar molt clars. Però encara hi ha un element més important que aquests tres; un element que, en certa manera, és el nostre tret diferencial: el format expressiu, és a dir, la manera d’expressar-se, d’establir relacions amb els destinataris.

Podries posar-ne exemples?

I tant! Mostrar la passió amb i a la gent, i intentar evitar les lliçons magistrals a l’hora de dissenyar materials i activitats. El to magistral és important, en tant que és un instrument de seducció de l’educand, però les pautes i els materials de treball han de ser poc formals i poc acadèmics. Un exemple: per conèixer una planta, no cal dir-li a l’educand quina planta és o fer-l’hi buscar en un llibre, sinó que es pot fer un joc cooperatiu que permeti que, al final, tothom conegui la planta en qüestió. Som un grup de 10, 15 o 40 persones. Com podem, tots junts i sense cansar-nos, anar identificant plantes? Aquesta és la nostra feina: dissenyar activitats i materials que generin aquests processos. I podríem donar exemples en altres àmbits, des de reconèixer cants d’ocells, fins a entendre el funcionament d’una planta de tractament de residus.

A Ca n’Arenes, la vostra seu, teniu un entorn natural idíl·lic... L’entorn és imprescindible per a les activitats d’educació ambiental?

Depèn de per a què. Un dels nostres components és el naturalista. Per tant, aquest medi ens va molt bé: és ric, proper, amable... Però entorns rics i prou feréstecs, en tenim molts i ben a prop! No cal que les escoles o els usuaris vagin al cor d’un espai protegit per conèixer el medi, la fauna o el funcionament del bosc. Han d’anar al bosc que tinguin a prop, i tothom en té un a prop de casa seva. Ara bé, si que és cert que, si vols conèixer com funciona un bosc, has d’anar al bosc; i si vols conèixer com funciona una ciutat, has d’anar a la ciutat i ficar-te dins de les clavegueres... A Espanya, s’ha tendit a vincular l’educació ambiental als espais naturals protegits. Quin sentit té parlar d’educació ambiental en els espais protegits?

Per què ho diu?

Quina diferència hi ha entre educar en un entorn protegit i educar en un entorn no protegit? Cap. A Espanya, això ha passat perquè no existien iniciatives privades en l’àmbit de l’educació ambiental i els recursos públics es van destinar als espais protegits, gestionats per l’administració, on era necessari justificar-se portant-hi usuaris. A Catalunya, en canvi, la major part de les iniciatives d’educació ambiental són privades.

Com valores l’educació ambiental que es fa a Catalunya?

Segurament és la millor del món! Bé, potser no hauríem d’expressar-ho així. Però sí podem dir que, a la península ibèrica, Catalunya és capdavantera (i per molt!). Hi ha equips molt potents. Tenim moltes iniciatives exitoses, malgrat que no han transcendit gaire. Als anys vuitanta, mentre Espanya era erma, Catalunya ja era molt rica en iniciatives, i sense cap ajuda institucional. Som un sector que s’ha hagut de manegar tot sol. El govern no va voler regular el sector ni immiscir-se. Argumentava que els mateixos usuaris el regularien, cosa que era impossible, ja que el volum principal d’usuaris és escolar i la major part del professorat és incapaç de valorar la qualitat d’un equipament d’educació ambiental.

Quins són els criteris de qualitat que ha de tenir un centre d’educació ambiental?

Des del Consell de Centres d’Educació Ambiental de la Societat Catalana d’Educació Ambiental (SCEA), el 1989 vam consensuar una sèrie de criteris. Un d’aquests criteris és el nombre d’educands per educador. Un altre indicador de qualitat és que el centre disposi d’un projecte educatiu. I també és fonamental corroborar la voluntat educativa del centre.

Què vol dir amb ‘voluntat educativa’?

Hi ha instal·lacions, equips i iniciatives que tenen voluntats d’altres tipus (hotelera, propagandística, etc.). I això és  totalment lícit, però també és important poder determinar el grau en què el centre pretén educar i si l’educació n’és la prioritat. Es pot esbrinar analitzant la partida pressupostària que destina al factor educacional. Quants recursos s’inverteixen en els sous del personal, els materials didàctics i la formació de l’equip educatiu? I... quants diners es destinen a pintura, a comoditats per als mestres, etc.? Un bon centre d’educació ambiental mima a qui dinamitza les activitats. Equips de gent molt jove que es renoven molt sovint són el símptoma que no hi ha una dignificació laboral, i això es tradueix en una baixa qualitat.

Parles de la dignificació laboral. Està prou valorat el professional de l’educació ambiental?

Vam estar molts anys batallant per tal que es professionalitzés el sector i es definís el perfil professional de l’educador ambiental. Dins de la SCEA hi havia una polarització entre els que vèiem l’educador ambiental com un “Power Ranger”, que ha de tocar moltes tecles, dominar diferents àmbits i mètodes, i que, per tant, requereix d’un perfil propi; i els que defensaven que no existeix un perfil específic, sinó que l’educació ambiental es fa de manera interdisciplinària, entre professionals de diferents orígens formatius treballant en equip. La visió interdisciplinària venia més aviat de persones que treballaven per a l’administració pública, mentre que l’altra venia dels qui treballàvem en el sector privat.

I quina visió s’ha imposat?

En el nostre cas, sabem, per experiència, que l’única manera que hem tingut, que tenim i que tindrem de sobreviure és ser capaços de fer moltes coses diferents. A l’Escola de Natura del Corredor, si no fóssim capaços de treballar amb alumnes d’educació infantil al matí, anar a fer una descoberta d’ocells a la tarda, i organitzar una tertúlia al vespre, no podríem sobreviure. Però la figura professional va acabar caient en mans dels lobbies del lleure, i el conveni professional que es fa servir en la majoria dels llocs és el del lleure, que no ens interessa...

El que és important és que la gent cobri bons sous. Des de l’Escola de Natura del Corredor hem participat en concursos públics i hem tingut l’oportunitat d’auditar els costos de molts serveis d’educació ambiental. Malauradament, fent-ho, ens hem trobat que entitats i empreses guanyadores de molts concursos públics no mimen la gent que tenen a la trinxera. Com en molts altres sectors, es viu excessivament de la plusvàlua dels treballadors.

És per això que l’educació ambiental és només una etapa inicial en la carrera de molts professionals?

Els que ens hem fet grans treballant en educació ambiental no som molts, justament perquè passa això. Però un bon educador és aquell que ha adquirit experiència en la relació amb les persones. Com més hores passes amb els usuaris, millor t’hi relaciones i t’hi adreces. En aquest sentit, també és fonamental la formació continuada ja que, més enllà de les nostres formacions inicials, hem de tenir una visió global de la realitat.

Com ha canviat l’educació ambiental des dels anys vuitanta fins a l’actualitat?

La visió dels continguts ha passat de ser més naturalista a ser més sistèmica. Hi ha hagut un cert corrent de crítica al naturalisme, entès com a contingut, per part dels intel·lectuals de l’educació ambiental. Jo penso que ha estat un error. A la canalla els encanten els ocells, però com que els adults no saben res sobre els ocells no els incorporen en les seves activitats educatives. Nosaltres, en canvi, fem servir el cant dels ocells com una eina per educar en el respecte, en el tarannà democràtic, en la capacitat de discernir entre coses subtilment diferents...

I pel que fa als mètodes?

La mateixa evolució de les paraules, del concepte ‘educació ambiental’ al concepte ‘educació per a la sostenibilitat’, ha estat molt important. S’ha avançat cap a la idea que hem de capacitar les persones per sobreviure en el medi i adaptar-se als canvis. I, per adaptar-se, cal prendre actituds de millora ambiental.

Al llarg de la teva carrera has treballat amb molts ambientòlegs. Com valores el perfil del llicenciat en Ciències Ambientals i la seva aportació a l’àmbit de l’educació ambiental?

Tant la carrera, com el Col·legi d’Ambientòlegs sou molts joves, però des de l’inici heu tingut un gran èxit. Això vol dir que fèieu falta. Si tornés a estudiar, triaria les Ciències Ambientals. La Biologia m’ha aportat molts coneixements que aplico en la meva feina diària, però també he de saber com funciona un depuradora, he de tenir nocions d’eficiència energètica, he de ser capaç de dinamitzar un procés participatiu... El Grau en Ciències Ambientals, tot això, t’ho proporciona. Certament, els ambientòlegs sou com “Power Rangers” o “McGivers” ambientals.

Els aspectes pedagògics dins de l’educació ambiental tenen prou pes?

Segurament no. Molta gent que s’hi dedica és autodidacta en els aspectes pedagògics. Un dels pocs exemples de pedagogs liderant iniciatives d’educació ambiental és l’equip de Santa Marta, a Viladrau. El gruix de pedagogs que es dediquen a l’educació ambiental no estan a la trinxera, i molts dels que estem a la trinxera hem après pedagogia en el camí. No veníem ben formats, sinó que hem anat aprenent i fent el que podíem.

El professorat, està prou capacitat per educar per a la sostenibilitat?

A molts els falta l’element vivencial, que és imprescindible. Segueixen sent molts pocs els professors que surten de l’aula de forma habitual. La majoria no s’atreveixen, els costa ensenyar si no dominen el tema. És una petita minoria la dels valents que aprenen juntament amb els alumnes. Malgrat que tenim importants mestres i pedagogs de la natura, com la Neus Sanmartí o la Rosa Sensat, el naturalisme i el medi ambient no formen part del bagatge formatiu del professorat. En els seus programes de formació permanent, els continguts sobre educació ambiental i medi natural són pràcticament inexistents.

Catalunya compta amb una xarxa d’escoles verdes i també existeixen diverses xarxes locals d’escoles per a la sostenibilitat. Aquests projectes han contribuït a contrarestar aquesta situació?

Després de 15 anys d’aquests programes, la meva opinió és que no hem aconseguit un dels principals objectius que, si bé no està escrit, és molt important: superar l’estigmatització dels professors ambientalment sensibles. És a dir, aconseguir que l’educació per a la sostenibilitat sigui un objectiu de centre. Fins i tot en les escoles amb més experiència, els programes d’educació ambiental segueixen funcionant gràcies a uns quants mestres o professors que tiren del carro, perquè no s’ha aconseguit generar un consens ambientalista dins del centre. Aquesta situació és extrapolable a tots els àmbits de la societat. Malgrat que tenim reptes tan importants com afrontar el canvi climàtic, no hem estat capaços de transmetre la necessitat de prendre seriosament les qüestions ambientals.

Llavors, podríem dir que tot l’esforç fet en educació ambiental no s’ha traduït en una major sensibilització ambiental?

En absolut. Seria pessimista i esbiaixat veure-ho així. Hem avançat molt. Només cal mirar com estaven els nostres rius fa trenta anys i com estan ara. Hem tingut èxits, però són febles perquè no tenim una cultura ambiental ben assentada. Catalunya ha tingut la gran sort de tenir científics, tècnics i ciutadans visionaris i molt sensibles i influents, però hem d’anar amb compte, perquè encara estem vivint de la renda que ens ha deixat aquesta gent.

Un cop l’alumne acaba la seva etapa escolar, què passa amb el seu procés d’educació ambiental? Segueix o es perd part de la feina feta fins al moment?

Els alumnes de primària són com les erugues i els adolescents són com els capolls que es transformaran en papallones. En un temps curt, canvien completament. Els adolescents són rebels i, en la recerca de sí mateixos, poden perdre coses molt assentades al llarg de l’educació primària. Això no obstant, el bagatge de valors es pot recuperar, si hi ha una coherència entre l’escola i la família. La família ens aporta el gruix més important del nostre bagatge cultural i dels nostres valors.

Com podem treballar des de l’educació ambiental per arribar també a les famílies?

Alguns treballen aquest aspecte visualitzant l’alumne com un virus que infecta la seva família amb el que ha après a l’escola. Una altra visió és la de l’escola com educadora de les famílies, però a partir de certes edats això no funciona perquè la família no respon als inputs de l’escola. Per tant, hem d’anar més enllà de les escoles. Per exemple, tenim els parcs naturals, amb tots els seus instruments de comunicació i educació, dirigits a un públic familiar. Aquests equipaments i centres d’informació dels parcs són educatius, en tant que treballen amb les emocions. Això ho hem de tenir claríssim. Les emocions són molt i molt importants.

Quins són els actuals reptes de l’educació ambiental?

Un repte important és la dignificació professional. Necessitem gent amb experiència i formació, savis que estiguin a la trinxera. I, per aconseguir-ho, calen sous dignes i condicions laborals que convidin als educadors a fer carrera en el sector.

L’altre gran repte és aconseguir que els líders polítics i empresarials del país tinguin la formació i l’educació ambiental suficients. Ara mateix tenim polítics analfabets ambientals que tenen per assessors persones amb interessos totalment contraris a la millora ambiental. Necessitem dirigents cultes, ambientalment parlant. 


Joan Manel Riera és biòleg de formació i educador ambiental de professió. Amb companys de la carrera va fundar l’Escola de Natura del Corredor, des d’on, durant més de trenta anys, han realitzat activitats d’educació ambiental per a una gran varietat de públics i en diversos àmbits temàtics.

Ha estat membre de la junta de la Societat Catalana d’Educació Ambiental i del Consell de Centres d’Educació Ambiental d’aquesta entitat. També ha format part de la junta del moviment de Renovació Pedagògica del Maresme i ha estat organitzador de l’Escola d’Estiu destinada al professorat d’aquesta entitat.

Entre l’àmplia varietat de projectes de l’Escola de Natura del Corredor es troba el programa d’estades ‘Viure el bosc’ a la finca Ca n’Arenes, situada al Parc Natural del Montnegre i el Corredor; la coordinació de la Xarxa Escoles Verdes de les comarques del Maresme i el Vallès Oriental o la dinamització d’activitats ambientals per a famílies i adults de la Casa Capell de Mataró.



Hemeroteca




Què és .ambiental?
Subscripció
Contacte
Equip de redacció