La revista del Col·legi d'Ambientòlegs de Catalunya
Núm. 16, Juliol - setembre de 2014
Josep Garriga - Economista i expert en negociacions sobre canvi climàtic
Una nova oportunitat per un acord global sobre canvi climàtic: París 2015

Les negociacions internacionals que es van mantenir sobre el canvi climàtic sota el paraigües de les Nacions Unides es van iniciar, oficialment, a la Cimera de la Terra, que es va celebrar a Río de Janeiro al 1992. D’aquesta important trobada va sorgir l’“Acord Marc”, l’únic acord global per lluitar contra el canvi climàtic, que actualment encara és efectiu i vigent a tots els estats.

El canvi climàtic és un problema global però amb solucions a nivell local; solucions que creen i apliquen els estats, les regions, les ciutats, els ajuntaments i, de manera personal, tots els ciutadans i ciutadanes del món.

Al 1997, a la Conference of the Parties 3 (COP 3), es va signar el Protocol de Kyoto; un protocol que alguns estats no han ratificat, entre els quals destaquen, especialment, els Estats Units. Al 2007 (COP 13), durant la Conferència de Bali, es va intentar arribar a un nou acord mitjançant un full de ruta que definia les estratègies a seguir fins a la Cimera de Copenhaguen 2009 (COP 15). Però aquest full de ruta, que idealment havia d’esdevenir un acord vinculant, no va ser més que un acord polític.

Després de la decepció de Copenhaguen, al 2010 a Cancún (COP 16) es va voler recuperar la confiança mútua entre els estats. Però això no va succeir, i només en part, fins a la cimera de Durban, al 2011, on es van tornar a posar els fonaments per a un futur nou acord mundial, previst pel desembre de 2015 a París.

Per què costa tant d’arribar a un acord que tothom veu necessari i que els científics consideren imprescindible?

El cert és que la lluita contra el canvi climàtic afecta a polítiques que són clau dins de les agendes internacionals: polítiques energètiques, de l’aigua, de l´alimentació, de geoestratègia i de comerç internacional. Sembla ser que molts estats tenen més interessos que no pas principis a defensar i que el bé comú l’interpreten com aquell que els va bé a ells mateixos. Així cal interpretar les traves que posen els grans estats productors de combustibles fòssils; traves que, sovint, posen només per guanyar temps.

L’adaptació al canvi climàtic de molts països pobres i alguns inundables, com són Filipines i Bangladesh, entre d’altres, és una realitat que cal abordar amb urgència. Àfrica és un altre exemple de com un continent que no és responsable del canvi climàtic acabarà sofrint quasi totes les conseqüències que se’n derivin.

Segons les dades del 2010, en l’emissió de gasos d’efecte hivernacle, l’ús de combustibles fòssils a nivell mundial té un pes específic del 62%, i les emissions no fòssils (agricultura, residus i emissions industrials no fòssils) i els canvis d’ús de la terra i els boscos, del 21% i el 17%, respectivament. Una convenient gestió dels boscos pot esdevenir una part de la solució que, a més a més, inclouria elements per una gestió intel·ligent de la biodiversitat.

Com es preveu que serà l’acord de París, que entraria en vigor al 2020?

Cada grup de grans agents negociadors (Estats Units, Unió Europea i Grup Bàsic: Xina, Índia, Brasil, Sud-àfrica) té les seves pròpies estratègies i, fins l’últim minut, no ensenyaran les seves cartes de negociació. Al meu parer, no hi haurà un acord global sense una entesa bàsica entre els Estats Units i la Xina.

Es va veient que no serà un acord del tipus Protocol del Kyoto (de dalt a baix), sinó més aviat un model híbrid (de dalt a baix i de baix a dalt). Així doncs, els estats definiran el seu compromís de manera individual (unilateralment), però estaran subjectes a unes normes internacionals que asseguraran la transparència i determinaran els passos a seguir per tal d’assolir els objectius establerts: un “camí de compliment”.

A la COP de Varsòvia (2013) es va acordar que, al primer trimestre del 2015, els estats preparats per fer-ho, comunicaran a les Nacions Unides les contribucions que intenten assolir. Se sumaran els compromisos de tots per veure si són suficients per arribar els requeriments establerts pels científics per no sobrepassar els dos graus d’augment de la temperatura mitjana a nivell global i, sinó no s’hi arriba, es replantejarà l’estratègia i s’introduiran nous estímuls (finançament extra) per tal d’aconseguir un compromís major.

Jo, personalment, no crec que el compromís voluntari dels estats sigui suficient. Caldran altres mesures. L’acord es preveu flexible però, alhora, ha de ser rigorós i temporalitzar el compliment dels objectius. Alguns proposen lligar-lo al comerç internacional, però d’altres no volen ni sentir-ne a parlar. És el cas de la Xina.

Les posicions actuals dels Estats Units i la Unió Europea estan en vies d´ésser coordinades i el programa del President Obama de juny del 2013, així com les últimes decisions de la Unió Europea sobre els objectius energètics pel 2030, han facilitat l’acostament de criteris.

França, país amfitrió pel 2015, ha reforçat un poderós grup de treball: l’Institut pel Desenvolupament Sostenible i les Relacions Internacionals (IDDRI París) que, als Estats Units, té com a soci el Centre per les Solucions Climàtiques i Energètiques amb seu a Arlington, “C2ES” .

La Xina, la Índia, Brasil i Sud-àfrica tenen reunions periòdiques per dissenyar una posició única en les negociacions de París, però això també és difícil d’aconseguir a causa que els seus interessos són diferents.

Els temes relacionats amb els boscos (programa REED-PLUS) i l’adaptació (plans nacionals d’adaptació) estan metodològicament més enllestits després dels acords de Varsòvia. No així les difícils qüestions sobre el finançament i les responsabilitats de cada estat. El paper dels subestats i de les ciutats es, cada dia que passa, més reconegut i, a París, esperem que es reafirmi la seva importància.

Podríem dir que tot va endavant però molt lentament i que, fins a l’últim minut de la previsiblement llarga nit de París, tot estarà sobre la taula. L’acord es preveu del tipus “tot en un bloc”; un d’aquells acords en què tothom està content amb unes coses i descontent amb unes altres. Esperem que aquesta vegada els polítics siguin més rigorosos i efectius. I és que el planeta no pot esperar gaire més.

Josep Garriga Sala és economista per la Universitat de Barcelona, exdirector de l’Oficina Catalana de Canvi Climàtic, i ha participat a les Conferències de les Parts de les Nacions Unides sobre Canvi Climàtic: Milà 2003, Buenos Aires 2004, Montreal 2005, Nairobi 2006, Bali 2007, Poznan 2008, Copenhaguen 2009, Cancún 2010, Durban 2011, Doha 2012 i Varsòvia 2013. A alguna d’aquestes reunions hi ha estat formant part de la Delegació Espanyola, i en d’altres com a representant català de l’Associació de Subestats pel Desenvolupament Sostenible (nrg4SD) .

Ha participat també a la Sommet Mondial des Régions de Saint Maló el 2008 i ha estat part en la creació del Grup de regions del món pel canvi climàtic (The Climate Group) a Montreal al 2005, així com en l’elaboració del programa de les Nacions Unides al Senegal sobre l’adaptació al Canvi Climàtic al 2009.




« primer   1 2 3 4 5 6 7   següent últim »
1 de 24
Hemeroteca




Què és .ambiental?
Subscripció
Contacte
Equip de redacció