La revista del Col·legi d'Ambientòlegs de Catalunya
Núm. 16, Juliol - setembre de 2014
Jordi Ortega - Filòsof, politòleg i periodista
Mesures per a la mitigació del canvi climàtic

Al 2008, la Unió Europea va acordar integrar dins de la política climàtica, una política energètica amb tres objectius pel 2020: 1) reduir un 20% les emissions de gasos d’efecte hivernacle, 2) assolir un 20% de generació d’energia a partir de fonts renovables, i 3) millorar en un 20% l’eficiència energètica. Les dues eines proposades per assolir-los són: d’una banda, el comerç de permisos d’emissions de carboni, que permet posar un preu a les emissions de CO2 a nivell europeu; i, d’altra banda, atreure les inversions en energies renovables a partir d’un preu fix garantit.

Voldria prestar atenció a algunes qüestions relacionades amb el sector elèctric. L’entrada massiva d’energia renovable té un efecte sobre el preu de l’energia, ja que desplaça tecnologies amb costos marginals majors, reduint, en conseqüència, el cost del kWh. D’aquesta manera, augmenta la diferència entre el preu de mercat (que baixa) i la remuneració que reben les renovables. Aquesta diferencia la paga el consumidor en la part de la factura que remunera les energies renovables. D’altra banda, la resta de tecnologies convencionals perden una quota important de mercat, ja que les retribucions són menors. El mercat de carboni, en canvi, suposa incorporar en el preu marginal un nou cost variable que té l’efecte d’augmentar el preu del kWh.

En el diàleg del clima de Petersberger, que aplega a 35 governs, es van abordar alguns aspectes crucials que la cimera de 2015 de París haurà de resoldre: 1) assolir un acord just i equitatiu per aplicar a partir del 2020; 2) emprendre accions a nivell nacional per no superar a nivell global un increment de la temperatura de dos graus; i 3) crear els incentius per activar el crèdit –fonamental per reactivar l’economia, crear llocs de treball i sortir de la crisi– per transitar en economies descarbonitzades.

La Unió Europea té un problema. La crisi financera ha provocat un menor consum i una dràstica reducció de les emissions, deixant un superàvit de mil milions de tones de CO2. El Parlament Europeu va aprovar la directiva backloading, que no retira, sinó que només posposa la subhasta de 900 milions de tones que enfonsaria el preu del CO2; un preu que va caure de 5,12 a 3,03 euros la tona després d’una votació negativa. Cal un Mario Draghi del CO2 que pugui sortir a dir: “faré tot el que sigui necessari per garantir el valor del CO2”(1).

Europa sembla estar lluny de resoldre els problemes domèstics abans de la cimera que tindrà lloc a París al 2015. La reforma de la política climàtica i energètica s’ha d’abordar com un tot, però l’estratègia europea pel 2030 es presenta com un cas de divorci: la política climàtica vol reduir un 40% les emissions i, en canvi, planteja que la generació d’energia per mitjà de fonts renovables només ha d’atènyer un ridícul 27%. Els grans fons d’inversió viuen de l’addició als combustibles fòssils.

Considerar els incentius a les renovables és un obstacle en la lluita contra el canvi climàtic. Les energies renovables són vistes com inversions precipitades en tecnologies immadures. La neutralitat del mercat, sense incentius, permetria apostar per tecnologies més competitives. S’obliden de comparar el cost que paga el consumidor per les renovables (cèntims d’euro per kWh) amb el cost del CO2, que només desplaça el carbó a favor del gas. Europa està dividida (3). S’obliden que Alemanya, durant els primers mesos del 2014, va reduir 7,6 TWh de carbó i va augmentar en 6,5 TWh les renovables.

Els acords sobre el clima als quals es pugui arribar a París al 2015 no vindran per la imposició des de dalt. Si Kioto va ser un acord vertical, París ha de ser un acord horitzontal. La lluita contra el canvi climàtic no és un cost, com pensava Nicholas Stern, és un benefici. Les renovables són un 80% més barates respecte del 2008. La clau per sortir de la crisi són les tecnologies del nou model energètic distribuït: xarxes integrades, bateries, etc. Nova York acaba de crear una Banca Verda que acosta emprenedors en els sectors de l’eficiència energètica i les renovables amb estalviadors. Schleswig-Holstein, al nord d’Alemanya, pretén assolir, al 2020, un 300% de renovables.

Encara és aviat per pensar com serà la regulació d’un model econòmic descarbonitzat. Tenim grans reformes pendents que no es poden abordar de forma aïllada. La clau serà local. França aborda una descentralització administrativa, una transició energètica i una nova transició ecològica de l’economia. El repte és mostrar la viabilitat econòmica, tecnològica i social d’una economia global descarbonitzant.

  1. Jordi Ortega (2013) “¡El comercio de emisiones de CO2 le falta un Mario Draghi!”. La Vanguardia.

  2. Jordi Ortega, (2014) “¿Son las energías renovables enemigas del cambio climático?”. La Vanguardia.

  3. Jordi Ortega (2014) “Polonia y Reino Unido por el Nobel de la energia fósil. Descarrila la política energética europea”. La Vanguardia.

  4. Coumo (2013) “New York Green Bank Iniciative to Transform the State’s Clean Energy Economy

Jordi Ortega és filòsof, politòleg i periodista. Va estudiar filosofia a la Universitat de Barcelona. Va ampliar els seus estudis a l’Institut für Sozialforschung de la Universitat de Frankfurt. De la teoria crítica, va anar cap a la sociologia del risc, centrant-se en ecologia política i transició energètica. És col·laborador de fundacions com ara Henrich Böll i Hans Boeckler. Actualment és investigador al grup Cambio Climático y Sostenibilidad de la Universitat Carlos III, fundador del Fòrum ecològic i economistes de la crisi. És coautor de "La energía después de Fukushima", amb Cristina Narbona.




« primer   1 2 3 4 5 6 7   següent últim »
1 de 24
Hemeroteca




Què és .ambiental?
Subscripció
Contacte
Equip de redacció