La revista del Col·legi d'Ambientòlegs de Catalunya
Núm. 20, Juliol - Setembre de 2015
Óscar Cid - Fundador i director del Camp d'Aprenentatge del Delta de l'Ebre (1982-2012)
Els equipaments d'educació ambiental a Catalunya (1977-2015)

Als anys setanta del segle passat, Catalunya es va posicionar com una regió pionera  en l’establiment d’estructures, centres i serveis per a l’educació ambiental, els anomenats  equipaments d’educació ambiental o equipaments per a l’educació ambiental (EpEAs). Personalment, prefereixo la segona denominació.

Definim els EpEAs com ‘...aquelles estructures que tenen com a prioritat el desenvolupament d’activitats i programes d’educació ambiental. Compten amb instal·lacions i recursos adequats, i són gestionades per un equip educatiu que desenvolupa i avalua sistemàticament els diferents aspectes del Projecte Educatiu de l’equipament...’

Ens referim als itineraris de natura, a les escoles de natura i els camps d’aprenentatge, a les escoles del mar, a les granges-escola, als centres d’interpretació, als centres d’educació ambiental en el medi urbà..., i així fins a una trentena llarga d’espais i formats diversos. Es tracta d’un conjunt heterogeni d’experiències educatives en l’àmbit de la descoberta del medi, la sensibilització i la interpretació del patrimoni que, sens dubte, han contribuït d’una manera significativa al desenvolupament de l’educació ambiental al nostre país.

Els equipaments han fet senzilla l’aproximació al medi, han fomentat l’observació, l’experimentació i la sensibilització dels escolars, i han facilitat l’organització del treball escolar al camp i la participació activa dels alumnes. Amb les metodologies que empren –evitant, en qualsevol cas, limitar-se a la transmissió de coneixements o a donar interpretacions ja fetes–, aquests equipaments també han contribuït a estendre una manera de treballar entre el professorat.

Malgrat no podem obviar aquest rol tant important, també hem de tenir clar que els  equipaments per a l’educació ambiental són un recurs educatiu més i, com a tals, són vàlids com a part integrant de tot un procés. En cap cas constitueixen una solució definitiva i única per al canvi cap a una conducta proambiental.

En els darrers temps, els equipaments han sabut fornir una innovadora oferta d’activitats per a les famílies, els barris i la ciutadania en general. Ho han fet, especialment, en les àrees metropolitanes, contribuint a que les persones adquireixin una major capacitat crítica respecte de les qüestions relacionades amb el medi ambient i la qualitat de vida.

Per contra, observem alguns aspectes que caldria millorar, a saber:

  • Els equipaments han estat, sovint, resultat d’un esforç personal –o institucional– sense un marc comú d’estructuració. El lideratge del projecte ha estat sempre una peça fonamental i decisiva en l’evolució de l’equipament, però, per contra, sovint ha mancat una avaluació funcional i efectiva que reguli en termes de conceptes, metodologies i recursos el progrés d’aquestes iniciatives tan dinàmiques. Hi ha casos, i no són poc freqüents, en què, un cop acabada l’energia i la dedicació dels fundadors, els projectes han acabat fossilitzant-se a una velocitat superior a la desitjada.
  • Les polítiques ambientals, al nostre país, van començar tard i no es van preocupar massa pels equipaments, als quals no se’ls va adjudicar cap funció específica en el marc de les polítiques relatives al medi ambient que, dit de passada, han estat més aviat conjunturals que no pas estratègiques.
  • L’educació ambiental tampoc no ha estat contemplada com un instrument social per a la gestió de les qüestions ambientals o per promoure actituds i conductes proambientals, sinó que, generalment, ha estat considerada com un apèndix prescindible de les ‘grans’ decisions en matèria ambiental. Rares i escasses ocasions confirmarien la regla.
  • En els darrers anys s’ha produït una aturada, quan no un descens, en el nombre d’equipaments. Els professionals que hi treballen i els experts que analitzen el fenomen solen coincidir en assenyalar alguns aspectes que poden ajudar a explicar aquesta situació: la poca professionalització del sector, la baixa rendibilitat econòmica, l’exhauriment de l’atractiu polític d’aquesta mena d’iniciatives, la crisi econòmica i la minva de recursos públics.

Malgrat tot, la història dels equipaments per a l’educació ambiental a Catalunya es pot considerar una història d’èxit: el 2003, el Cens d’Entitats d’Educació Ambiental incloïa prop de 200 equipaments i entitats. El nombre de places que oferien aquests centres superava la xifra de deu mil diàries i la major part dels equipaments comptava amb un equip estable d’educadors.

Óscar Cid Favà és educador ambiental jubilat. Llicenciat en Psicologia i Diploma d’Estudis Avançats en Educació Ambiental, va ser fundador i director del Camp d’Aprenentatge del Delta de l’Ebre (1982-2012). Actualment, és assessor de la Comissió d’Educació i Comunicació de la UICN. Ha estat ponent en diverses Jornades sobre Equipaments per a l’Educació Ambiental i autor de diversos articles sobre EpEAS en revistes especialitzades.




« primer   1 2 3 4 5 6 7   següent últim »
1 de 24
Hemeroteca




Què és .ambiental?
Subscripció
Contacte
Equip de redacció