La revista del Col·legi d'Ambientòlegs de Catalunya
Núm. 20, Juliol - Setembre de 2015
Jaume Terradas - Investigador del CREAF i professor emèrit de la UAB
Els orígens de l'educació ambiental a Catalunya

L’educació ambiental existeix des que hi ha cultura (transmissió no genètica d’informació i coneixement). Això inclou no només els humans, sinó també altres simis, dofins i alguns altres mamífers i ocells. S’ensenyava a sobreviure en un medi concret, a buscar menjar i refugi, a interaccionar amb altres organismes. Amb la urbanització, el contacte amb la natura disminueix i l’educació s’institucionalitza: un temps i un espai (i mestres) específics per a l’educació. A les ciutats, es produeix una desconnexió creixent entre humans i natura: no en la funcionalitat, ja que els humans segueixen formant part de la natura, però sí en la percepció. Els aliments s’obtenen al mercat o a les botigues, sense una experiència directa de com es produeixen. Els enemics naturals queden limitats a alguns petits animals molestos i als microbis.

Durant segles, la natura és vista com quelcom ‘d’allà fora’ que cal domesticar per tal que no ens generi problemes. No hi ha un sentiment de pertinença a la natura, al contrari. El risc d’alterar el medi fins a nivells problemàtics, la destrucció de molts ecosistemes i la creixent ignorància dels humans sobre els efectes de les seves interaccions amb altres components de la biosfera, acaben per demanar una reacció. Aleshores ‘s’inventa’ l’educació ambiental (EA): allò que havia estat l’essència de l’educació, reapareix com una novetat en fer-se palès que hi ha problemes derivats de la nostra manera d’actuar en relació amb l’entorn.

L’antagonisme Humans-Natura, però, subsisteix, fins i tot, en el llenguatge tècnic de la gestió ambiental: ara està de moda parlar dels serveis que ens dóna la Natura, identificar-los i quantificar-los en termes econòmics, tant com sigui possible. Ens cal demostrar allò que, per als nostres avantpassats, era una evidència: que de la Natura no en podem prescindir, que som Natura. Si ho pensem, és quasi ridícul. La supèrbia de la nostra espècie ens ha anat fent cecs a una obvietat.

Podem situar els primers intents de fer EA a Catalunya el 1975, fa 40 anys, amb els itineraris de Santiga. En 40 anys no es pot dir que el camp hagi romàs erm. S’han produït moltes iniciatives, moltes reunions, nous equipaments, i molts milers d’infants, joves i adults han rebut informació i emoció relacionades amb l’EA. La idea bàsica és que aquest tipus d’educació serveixi per millorar la resposta social als reptes plantejats per la modificació de l’entorn deguda a l’acció de l’home. Però això té un context. La renaixença del moviment educatiu a Catalunya se sol situar cap al 1968 (Fundació Rosa Sensat). Aquell mateix any, Antoni Jonch proposa l’ús de les ‘aules de natura’ per apropar els escolars a alguns espais naturals. És l’any del maig francès: els valors defensats per la crosta reaccionària trontollen.

La dictadura, que aviat va tolerar el ‘destape’, no simpatitzava amb la renovació de l’escola, sospitosa d’esquerranisme i catalanisme, ni amb l’ecologisme que volia limitar els excessos de la voracitat especulativa sobre el territori. Tanmateix, a les Universitats es produeixen avenços que seran determinants. El 1967 es crea la primera càtedra d’Ecologia de l’Estat i l’ocupa el gran mestre Ramon Margalef.  S’obren nous centres com l’Autònoma (on comença Biologia el 1969, i després Geologia). El 1962, la Primavera silenciosa de Rachel Carson havia alertat sobre les conseqüències de la contaminació química.

El 1971, escric un llibret, el primer publicat en català sobre el tema, titulat Ecologia, avui, la primera meitat del qual parla de l’ecologia com a ciència i la segona part, de la problemàtica ambiental. El 1975, mor Franco i és l’any dels primers itineraris.

El 1979, publico Ecología y educación ambiental. A partir de 1980, amb l’ajut del programa Man and Biosphere (UNESCO) i de l’Ajuntament de Barcelona, comencem un projecte d’educació ambiental en medi urbà que donarà lloc a un llibre el 1985 i a una exposició visitada per 130.000 persones a l’Hivernacle de la Ciutadella el 1986. El 1983, la Diputació de Barcelona, convoca unes jornades d’EA a Sitges: vénen 300 persones de tot l’Estat. Ja hi havia més d’un centenar d’itineraris i una trentena d’equipaments.

El 1985, es crea la Societat Catalana d’Educació Ambiental. El 1987, el govern espanyol envia a Moscou cinc persones, de les quals formo part, a la Conferència Intergovernamental sobre Educació Ambiental. El 1988, sóc a Madrid en una comissió de reforma dels plans d’estudis. En trec la impressió que el sistema està disposat a admetre uns nous estudis en ciències ambientals. Convoco uns professors de la UAB interessats en el tema des de diferents àmbits, com J.E. Llebot, J. Martínez-Alier, J. Cals, L. Lemkov, I. Pont, J. Font, etc. De la reunió surt l’encàrrec al deganat de Ciències d’elaborar un pla d’estudis. El projecte troba oposició. Calen recursos de la Generalitat i assessorament de Berkeley (Llebot).

El curs 1992-93, comença la carrera de Ciències Ambientals com una titulació pròpia de la UAB. La resta és en la memòria dels ambientòlegs. Més tard, altres carreres “s’ambientalitzen”: la preparació ha millorat, però la consciència ambiental al país encara és escassa, les polítiques són poc decidides i la situació global empitjora. Esperem no haver de dir, com John Adams, que l’educació era absolutament essencial, però la millor educació del món no hauria canviat absolutament res. Cal, al contrari, que allò que hem après ens ajudi a canviar el nostre paper dins de la Biosfera. Ens hi juguem el futur.

Jaume Terradas, professor emèrit d'Ecologia de la UAB, investigador del Centre de Recerca en Aplicacions Forestals (CREAF) i membre emèrit de l'Institut d'Estudis Catalans. 




« primer   1 2 3 4 5 6 7   següent últim »
1 de 24
Hemeroteca




Què és .ambiental?
Subscripció
Contacte
Equip de redacció