La revista del Col·legi d'Ambientòlegs de Catalunya
Núm. 25, Gener - Març de 2017
Daniel Pérez Rodríguez - Advocat a HOLTROP SLP Transaction & Business Law
La pobresa energètica: un problema regulatori

La pobresa energètica és només una de les conseqüències de la situació de crisi econòmica, ambiental i social que vivim, on milions de persones no tenen recursos suficients per poder cobrir les necessitats més bàsiques, entre les que es troba el consum d’energia elèctrica i tèrmica. Tanmateix, la particularitat de la pobresa energètica és que és, principalment, un problema regulatori, i com a tal, es pot solucionar, o almenys alleujar substancialment, mitjançant canvis normatius.

En aquest article em centraré en abordar el tema de la pobresa energètica elèctrica, tot i que el terme pobresa energètica cobreix també altres subministraments, com l’energia tèrmica o l’aigua.

D’on venim?

A partir de l’any 1997 el subministrament d’energia elèctrica a Espanya deixa de ser un “servei públic” i passa a ser un “servei d’interès econòmic general”. I què vol dir això? Doncs que ja no és un servei que hagin de prestar les administracions públiques amb criteris d’interès general, com ara la sanitat o l’educació, sinó que es reconeix com a servei econòmic que es presta segons la lliure iniciativa empresarial. Això sí, en tant que “servei d’interès econòmic general”, l’Estat pot intervenir de forma més intensa en la seva regulació que no pas amb altres sectors, i fins i tot pot regular preus o establir ajuts per la gent que en necessiti.

A partir de llavors, el preu general de l’electricitat no és fixat per l’Estat, sinó per les lleis de la (lliure?) competència. Una altra cosa és que l’Estat estableixi tarifes regulades (no necessàriament més baixes) a què es puguin acollir certs tipus de consumidors, com ara la tarifa d’últim recurs o el preu voluntari del petit consumidor.

A banda d’aquestes tarifes, a l’any 2009 el govern espanyol va crear el “bo social”, que consistia en un descompte del 25% respecte de la tarifa regulada per a consumidors que es trobessin, independentment de la renda, en una de les següents situacions: (1) potència contractada inferior a 3 kW; (2) família nombrosa; (3) tots els membres de l’habitatge estan a l’atur; (4) pensionista, més gran de 60 anys o beneficiari d’una pensió mínima per jubilació, incapacitat o viduïtat. Aquests criteris per fixar els beneficiaris han provocant que la majoria de persones en situació de pobresa energètica no se’n puguin beneficiar i que persones que no es troben en aquesta situació se’n beneficiïn.

Però la qüestió de qui es podia beneficiar del bo social no va ser l’única controvèrsia que es va generar al respecte. L’altre gran focus de disputa va girar al voltant de la pregunta: qui assumeix el cost del descompte pels consumidors vulnerables? Al 2009 el govern de l’Estat i les elèctriques van arribar a un acord: elles acceptaven finançar el bo social (uns 200 MM EUR/anuals) i a canvi el govern els perdonava els 3.600 MM EUR que els hi havia pagat de més en concepte de costos de transició a la competència (CTC). Tot i així, uns dies després de l’acord, les elèctriques van recórrer la norma que els obligava a finançar el bo social i el Tribunal Suprem els hi va donar la raó.

Al 2013 el govern va aprovar un nou criteri de repartiment del finançament del bo social, segons el qual ho havien d’assumir les empreses o grups d’empreses que actuessin en els segments de generació, distribució i comercialització (principalment les 5 grans elèctriques). Aquest criteri es va tornar a recórrer i fa pocs mesos el Tribunal Suprem va donar la raó de nou a les elèctriques, per considerar que el criteri fixat era discriminatori, en no incloure altres grans empreses com ara Red Eléctrica de España.

I ara què?

Clarament, és necessari dur a terme una modificació radical del sistema de bo social, tant pel que fa a qui ho finança com respecte dels seus beneficiaris i de la quantia del descompte.

En relació a qui ho finança, la reforma recentment aprovada pel Reial Decret-Llei 7/2016 reparteix el cost de finançament entre les empreses comercialitzadores, en funció del número de clients, un criteri que resulta discutible i que va contra els consumidors domèstics i les comercialitzadores que venen principalment a domèstics, com ara les cooperatives elèctriques. En comptes de que cadascú pagui segons l’energia que ven, el nou criteri sembla considerar només la quota de clients de cada empresa, sense tenir en compte que un client gran pot ser més lucratiu per a una comercialitzadora que centenars de petits.

I pel que fa a qui se’n beneficia, encara està pendent el Reial Decret que ho reguli, i queda per veure si s’introdueixen criteris de renda i de necessitats energètiques bàsiques. D’aquesta forma es podria atacar la veritable arrel del problema i garantir que tothom pogués accedir a uns consums mínims si els seus ingressos no li permeten pagar-los. Per això, crec que és defensable un bo social progressiu, on el descompte sigui un tipus variable en funció de cada situació personal, perquè pot haver-hi gent que tampoc podrà pagar un 75% de la factura.

Finalment, hi ha un altre tema regulatori essencial, com és la protecció davant del tall del subministrament per casos d’impagaments. La senyora gran de Reus que va morir a finals de l’any passat va colpir tothom i va situar la pobresa energètica al centre del debat polític. En aquest cas, Gas Natural Fenosa va tallar l’electricitat a la senyora perquè no podia pagar la factura, sense avisar serveis socials prèviament (saltant-se la pionera Llei catalana 24/2015). Doncs bé, amb la normativa recentment aprovada per l’actual govern, tampoc se solucionaria aquest cas. I és que amb l’acord PP-PSOE es garanteix protecció davant del tall només si es compleixen dues condicions: (1) ser beneficiari del bo social; (2) trobar-se en situació de risc segons el criteri de serveis socials. Com que les elèctriques poden fer ofertes per tal que els clients renunciïn al bo social (això va passar a Reus), i com que el bo social no és un dret automàtic, sinó a instància del sol·licitant, és perfectament possible que persones en situació d’exclusió no tinguin protecció davant del tall de subministrament.

En conclusió, l’Estat té suficients eines per combatre la pobresa energètica i per garantir a tothom l’accés a uns consums energètics mínims. Per tant, el fet que hi hagi persones que no poden gaudir d’aquests consums mínims és un problema regulatori. La bona notícia és que amb voluntat política n’hi hauria prou. La dolenta, que no sembla que hi sigui aquesta voluntat actualment. 




Hemeroteca




Què és .ambiental?
Subscripció
Contacte
Equip de redacció