La revista del Col·legi d'Ambientòlegs de Catalunya
Núm. 16, Juliol - setembre de 2014
María del Carmen Llasat - Professora titular del Departament d'Astronomia i Meteorologia de la Universitat de Barcelona
Estem preparats per assumir els reptes del canvi climàtic?

Des de la finestra de l’autocar, veig la costa blava i cristal·lina del mar Tirrè mentre ens dirigim a estudiar una esllavissada que va desplaçar part d’una muntanya a Maierato, a la Calàbria. Una costa esquitxada per petits pobles de pescadors en els quals les cases gairebé s’endinsen en el mar en una confraternització, tal vegada, amenaçada per les conseqüències de l’augment de temperatura.

L’esllavissada ens porta a una discussió sobre si hi ha o hi haurà més riscos naturals a causa del canvi climàtic. El darrer informe del Grup Intergovernamental d’Experts del Canvi Climàtic (IPCC) fa augmentar la confiança en el fet de que l’activitat humana està intervenint en el canvi climàtic global, i que el seu impacte afectarà costes com la que estic veient, però deixa oberta la porta de la incertesa sobre la contribució d’aquest canvi en una gran part de riscos naturals.

Per què? Perquè els riscos constitueixen el paradigma de la complexitat d’un sistema en què el que som subjecte i, al mateix temps, objecte, en un món que no podem controlar però que podem alterar i amb el que hem de conviure. En pro d’aquesta convivència, al llarg del temps l’ésser humà ha anat desenvolupant, fins i tot inconscientment, mesures de mitigació, d’adaptació i de resiliència. Tres conceptes indissociables, que es poden abordar des de diferents filosofies, sovint contraposades, i que exigeixen respostes i accions de distinta índole. Curiosa terminologia, la que s’usa per parlar del canvi climàtic, que amaga una idea d’enfrontament, de guanyadors i de perdedors i en la que tenim totes les de perdre, perquè el clima sempre ha estat canviant.

La novetat ara és que som conscients que ens estem involucrant en un sistema que té la seva pròpia dinàmica i que estem trencant les condicions d’un aparent equilibri. I això ens preocupa i, fins i tot, ens fa una certa por. Per què? Tal vegada per què desconeixem amb certesa les conseqüències d’aquesta ingerència climàtica? O per què posa en perill el món tal com el coneixem?

Seguint el nostre trajecte, passem per sota d’un túnel que protegeix la carretera de les potencials esllavissades. Mesures d’adaptació pròpies d’una regió com la Mediterrània, on els aiguats són freqüents. Com el fil a l’agulla, entrem i sortim dels túnels perforats a la muntanya i creuem ponts sobre els torrents naturals. Hem canviat el paisatge i l’hem adaptat a les nostres necessitats. I això té un cost. El coneixem? Què sabem en realitat del canvi climàtic i d’allò que podem fer?

En les darreres dècades, la major part de països Europeus han inclòs en tots els seus programes el canvi climàtic. A casa nostra, primer es va aprovar el Pla marc de mitigació del canvi climàtic a Catalunya 2008-2012; una estratègia per garantir el compliment del Protocol de Kyoto que tenia el lema “-5,33 milions de tones de CO2”, volent subratllar aquest valor com una meta a assolir en aquell període. Posteriorment, es va elaborar el Pla de l’energia i el canvi climàtic de Catalunya 2012-2020 per promoure la utilització d’energies alternatives. En la línia del discurs anterior, no fa gaire es va aprovar l’Estratègia Catalana d’adaptació al canvi climàtic (ESCACC) en la qual es tenien en compte les conclusions del Segon Informe del Canvi Climàtic a Catalunya (SICCC). No podem negar que, des del primer moment, hi ha hagut un compromís polític i social per fer front al canvi climàtic, que tenim molta informació a l’abast, però… arribem en realitat a la població? Vam assolir la meta marcada pel 2012? Ens interessa? O hi ha hagut ja un cert esgotament?

A punt de començar el tercer informe sobre el canvi climàtic a Catalunya (TICCC), i amb una proposta de llei sobre canvi climàtic a la taula, no podem desatendre les recents conclusions de l’IPCC. Amb una visió més holística que els anteriors, el cinquè informe de l’IPCC es basa en un informe publicat un parell d’anys abans, el SREX, que versa sobre els extrems climàtics. En la seva anàlisis sobre la capacitat d’adaptació i resiliència envers al canvi climàtic, aquest informe aprofundeix en la percepció que la societat té, en la valoració de la vulnerabilitat i l’exposició al canvi climàtic sigui dels ecosistemes o de la societat, en la seguretat, en la crida a donar continuïtat a les estratègies de mitigació, i en l’acceptació que, en alguns aspectes i llocs, ja no hi ha volta enrere i que, per tant, caldrà aprendre a conviure amb aquests canvis.

Al Mediterrani, el problema dels recursos hídrics es perfila com un dels principals. De fet, a les regions més castigades, es parla, fins i tot, de refugiats climàtics. Potser mogut també per la darrera cimera del desenvolupament sostenible a Río, l’informe no només parla de sostenibilitat, sinó que també fa una crida per evidenciar que els més febles, sigui on sigui, seran els que més patiran les conseqüències negatives del canvi climàtic. En tot aquest context, en un món sacsejat per diferents crisis, és possible una major solidaritat? On posem els límits de la nostra tolerància envers els impactes del canvi climàtic?

Ja hi som. A Maierato l’esllavissada no va deixar víctimes. La protecció civil local va fer una bona evacuació. Però del canvi climàtic no podem fugir. I, certament, hi és. La resposta no la tindran les lleis, ni l’ESCACC, ni l’IPCCC. Són eines necessàries, fins i tot hem d’exigir que ens interpel·lin, ens donin guies, pautes, coneixement, mesures de mitigació i d’adaptació, però la resposta és nostra. Som nosaltres els i les que tenim la clau del futur que volem.

María del Carmen Llasat Botija és professora titular del Departament d’Astronomia i Meteorologia de la Universitat de Barcelona. Ha cercat sempre la col·laboració multidisciplinària i interdisciplinària per l’estudi dels riscos naturals i el canvi climàtic, motiu que la va portar a ser la presidenta de la Secció de Natural Hazards de la European Geosciences Union i editora en cap de la revista Natural Hazards and Earth System Science. Ha participat en nombrosos projectes d’I+D, sobre tot centrats en l’estudi del Mediterrani, que l’han dut a la publicació de més de 110 articles i capítols de llibre, tant nacionals com internacionals. Del 2001 al 2014, va participar com a revisora dels informes de l’IPCC i és membre del Grup d’Experts de Canvi Climàtic a Catalunya i del Consell Assessor del Desenvolupament Sostenible (CADS) de Catalunya.




« primer   1 2 3 4 5 6 7   següent últim »
1 de 24
Hemeroteca




Què és .ambiental?
Subscripció
Contacte
Equip de redacció