La revista del Col·legi d'Ambientòlegs de Catalunya
Núm. 16, Juliol - setembre de 2014
Eduard Pla - Investigador al CREAF
L'adaptació al canvi climàtic: un procés social en què els ambientòlegs tenim molt a dir!

Tal i com reflecteix el darrer informe sobre Bases Físiques de l’IPCC (2013), fins i tot si avui mateix tots els països del món deixessin d’emetre gasos d’efecte hivernacle (GEH), moltes de les conseqüències del canvi climàtic, com ara l’escalfament, perdurarien unes quantes dècades més, a causa de la inèrcia pròpia del sistema climàtic. Això vol dir que, malgrat els esforços locals i globals per reduir les emissions de GEH (mitigació) cal dirigir els esforços a impulsar estratègies, plans i mesures que ens facin més robustos y ens ajudin a ser menys vulnerables als impactes previstos. L’adaptació al canvi climàtic inclou tot aquest seguit d’actuacions. De fet, al darrer informe sobre Impactes, Vulnerabilitats i Adaptació (2014), es fa una crida a aprofundir en els co-beneficis i les sinergies entre l’adaptació i la mitigació.

El risc que un país, una comunitat o un individu es vegi afectat per un fenomen climàtic determinat (sequera, onada de calor, pluja torrencial...) no només depèn de la probabilitat que aquest fenomen s’esdevingui, sinó també de la seva vulnerabilitat. Al seu torn, el grau de vulnerabilitat està relacionat de forma directa i positiva amb la combinació de la sensibilitat al fenomen climàtic i l’exposició al fenomen en qüestió, però aquesta vulnerabilitat serà menor com major sigui la capacitat adaptativa –és a dir, l’habilitat per adaptar-se satisfactòriament a un medi canviant–; una capacitat que depèn del nivell de vida, la xarxa de relacions, el coneixement acumulat, la flexibilitat estructural, i la creativitat individual i col·lectiva. Les accions i polítiques ambientals poden incidir en dos d’aquests factors que determinen la vulnerabilitat, per una banda, reduint l’exposició al fenomen, i per l’altra, augmentat la capacitat adaptativa en àmbits diversos (sistemes naturals, socials, econòmics, infraestructures, etc).

La regió de la Mediterrània pot convertir-se en una de les zones més vulnerables d'Europa i el món pel que fa al canvi global (IPCC 2007, IPCC 2014). De fet, els estudis observacionals han constatat unes condicions progressivament més càlides i canvis en els patrons estacionals de pluges durant les darreres dècades (EEA 2012). Els efectes previstos a la Mediterrània també apunten a un clima més càlid i sec a finals del segle XXI, amb canvis en la distribució estacional de la precipitació (IPCC 2013). Com a conseqüència, es preveuen impactes relacionats, entre d’altres, amb la disponibilitat dels recursos hídrics, amb l’augment de sequeres, inundacions i incendis; i amb afectacions de la biodiversitat, l’agricultura i la pesca.

A més, els canvis socioeconòmics i d’usos del sòl podrien agreujar els impactes del canvi climàtic a la regió, provocant diferències significatives entre els països del nord i els països del sud de la Conca Mediterrània (Margat 2004). Cal comptar, doncs, que els problemes derivats de l’escassetat d’aigua a la regió mediterrània, on actualment es troben el 60% dels països del món pobres en aigua (Birot et al. 2011), tendiran a agreujar-se severament.

Segons Corbera i Besnard (2010), a la Mediterrània, les estratègies d’adaptació al canvi climàtic hauran de passar, al menys, per:

  • Garantir el subministrament d’aigua.

  • Reduir l’impacte de les inundacions.

  • Tenir en compte el futur augment del nivell de mar.

  • Promoure programes de gestió i conservació activa d’espècies animals i vegetals, i de millora de la qualitat d’hàbitats.

  • Repensar el model turístic.

  • Invertir més recursos en la prevenció i la lluita contra els incendis forestals.

  • Preparar-se per les onades de calor.

  • Millorar l’eficiència energètica i l’aïllament dels habitatges.

A casa nostra, l’Estratègia Catalana d’Adaptació al Canvi Climàtic (ESCACC 2012) constitueix una eina pionera en l’àmbit de les polítiques d’adaptació a escala territorial; una eina que té un potencial de desplegament i d’incidència transversal a molts sectors econòmics i sistemes biofísics.

Però aquestes estratègies, plans i mesures d’adaptació no seran efectives, ni aconseguiran els objectius de transformació social que persegueixen, si no integren la participació ciutadana al llarg de tot el procés, des de la seva gènesi i fins a la seva implementació. En aquest sentit, la construcció de polítiques públiques mitjançant el diàleg entre la ciència i la societat és un dels àmbits de recerca aplicada més urgents i interessants. Com a exemple, i a la Mediterrània, cal esmentar el projecte en curs BeWater; que promou processos participatius a diferents conques hidrogràfiques de cara a enfortir la resiliència social a partir de la capacitació de la ciutadania.

En aquest context, els ambientòlegs tenim molt a dir a diferents nivells i en diferents àmbits. A més, es tracta d’un procés que tot just s’engega i que requereix d’un professional sensible amb tots els temes que s’han anat desgranant en els paràgrafs anteriors. Un professional capaç de fer una anàlisi global de la situació i de dialogar amb molts àmbits i sectors és una peça indispensable durant totes les etapes del procés social de d’adaptació: des de la diagnosi de vulnerabilitats ambientals, fins al disseny de mesures concretes per fer front a determinats impactes, passant per la definició d’estratègies territorials i la coordinació de processos participatius. I tot això sense perdre de vista les polítiques ambientals a nivell global i local, i sense deixar de contemplar els aspectes de divulgació i transferència científica i d’educació ambiental que han d’assegurar la capacitació de tots els ciutadans en aquesta transició.

Els ambientòlegs podem i hem d’assumir tasques de lideratge i coordinació en l’impuls de totes aquestes accions emprant uns ingredients que ens són molt propis i que ressonen amb força quan parlem d’augmentar la capacitat adaptativa del nostre país: la creativitat, la facilitat per treballar fent xarxa i la flexibilitat per repensar solucions i estratègies. Un cas més on podem aplicar allò de…“actuar localment tot pensant globalment”.

Eduard Pla és llicenciat en Ciències Ambientals per la Universitat Autònoma de Barcelona (1996) i doctor en Ecologia (UAB, 2002). Des del 2002 treballa com a investigador al CREAF estudiant els efectes del canvi global en els ecosistemes forestals i també en l’àmbit de l’ecologia del foc. Ha participat en diversos projectes europeus de recerca sobre canvi climàtic i canvi global (SilviStrat, ATEAM, ALARM). Durant els cursos 2003/04 i 2005/06 va combinar la recerca amb la docència, com a professor associat, a les llicenciatures de Biologia, Ciències Ambientals i Biotecnologia de la UAB. En l’actualitat, la seva recerca s’orienta a l’anàlisi de la vulnerabilitat al canvi global en l’ús de l’aigua i la definició de mesures d’adaptació. Ha participat recentment en els projectes ACCUA i CLICO. Actualment, col·labora en el projecte FP7 BeWater i participa en la coordinació tècnica del projecte LIFE+ MEDACC.




« primer   1 2 3 4 5 6 7   següent últim »
1 de 24
Hemeroteca




Què és .ambiental?
Subscripció
Contacte
Equip de redacció